No volia llegir el discurs del premi Nobel de literatura. Sóc una persona sensible, no puc mirar Intereconomia ni llegir La Gaceta. No m'agrada saber què pensen aquells que tenen la ment tan tancada i plena de prejudicis que es dediquen a discriminar, manipular, tergiversar i altres coses tan lletges que no sóc capaç d'entendre per molt que m'hi esforci. Tot i això, he hagut de llegir les 12 pàgines que Vargas Llosa va tardar quasi una hora a llegir. Havia de fer un comentari per a Introducció al grec (sí, de grec no n'aprendrem però divagarem el que faci falta) que reprodueixo tot seguit.
Mario Vargas Llosa va nàixer a Arequipa (Perú) al 1936. És un novel·lista, articulista, assagista i polític peruà de naixement, però que compta amb la doble nacionalitat espanyola i peruana des de 1993. Segurament per això els españols estan tan contents que hagi rebut el premi Nobel, el deuen sentir una mica més seu sense ser-ho absolutament gens. Els seus pares es van separar abans que ell nasqués, motiu pel qual va viure els primers anys a Bolívia (on va aprendre a llegir als 5 anys), encara que després va tornar a Perú amb tota la seva família. El 1946 va conèixer el seu pare. Es va iniciar amb la carrera de periodista i va acabar estudiant Dret i la carrera de lletres. El 1958 es va traslladar a Europa amb una beca d'estudis que li va permetre viatjar fins a Madrid on es va doctorar en Filosofia i Lletres. Va tornar a Perú on es va casar i va tenir tres fills per més tard tornar de nou a Europa i va viure a París, Londres i Barcelona. El 1974 va tornar de nou a Perú i va fer incursions en el periodisme televisiu.
Però vaja, al que anàvem. En el discurs del Nobel, Vargas Llosa fa un repàs a tota la seva vida unida a la literatura. Recorda quan va aprendre a llegir com la cosa més important que li ha passat a la vida. Homenatja amb aquest discurs tot el que li ha servit per convertir-se en l'escriptor que és: els escriptor que ha llegit (Martorell, Cervantes, Dickens, Balzac, Tolstoi, Conrad, Thomas Mann, Sartre, Camus, Baudelaire, Proust, Orwell, entre altres), les ciutats on ha viscut (París, Londres, Barcelona, Madrid, Berlín, Washington, Nueva York, Brasil o la República Dominicana) i el país on va nàixer. Compara el món real amb el món de la literatura.
Vargas Llosa també opina sobre la política. Es manifesta contra totes les dictadures i defensa fermament la democràcia liberal. Distingeix el nacionalisme (que considera com una plaga, una ideologia provinciana que converteix en valor suprem el lloc de naixement) del patriotisme (que considera que és l'amor a la terra on hom va nàixer). Critica acarnissadament el nacionalisme com si no recordés que la majoria d'aquests nacionalismes naixen d'un anterior patriotisme, com per exemple el nacionalisme català: segons ell ara és nacionalisme perquè no té un estat propi. Però només cal anar uns segles enrere per entendre que aquest nacionalisme és fruit de la història del poble català, de quan era un estat. Amb aquestes afirmacions va aconseguir convertir part del seu discurs en un míting polític.
A més a més, recorda una Barcelona meravellosa que és la Barcelona de Franco però la recorda com si fos un ambient on la cultura podia circular lliurement. I cal recordar que va viure a una Barcelona on el català no estava només prohibit sinó que, a més, era perseguit. La Barcelona que recorda és la Barcelona d'una dictadura que va portar molta gent a la presó només per tenir unes certes idees. I aquesta Barcelona no hauria de ser tan meravellosa a la ment d'un home que diu que defensa la democràcia i la cultura de la llibertat. Potser Vargas Llosa va trobar a Barcelona el que ell buscava: una literatura d'una certes idees.
També parla de la seva dona, qui li organitza la vida i de qui depèn per fer tot el que no sigui escriure. Patricia li diu que només serveix per escriure i és que Vargas Llosa ha dedicat la seva vida a la literatura: ha viscut entre llibres. I homenatjant els escriptors que ha llegit, les ciutats on ha estat, la família que ha tingut i barrejant parágrafs quasi lírics amb parágrafs quasi pamfletaris aconsegueix emocionar els que l'escoltaven. I si la seva dona li diu que l'únic que sap fer és escriure jo li diria que s'hi dediqui, però sense tocar la política, perquè deu ser una persona molt culta però no ens ho demostra als seus mítings.
0 comentaris:
Publica un comentari