piltrafes

Que em perdone Estellés

2011-05-30T08:16:00.001+01:00

Li he destrossat un poema però jo no ho podré expressar mai tan bé com ell.

ELS AMANTS

La carn vol carn.
Ausiàs March

"No hi ha a Barcelona dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amem del matí a la nit.
Tot ho recordo mentre arreplegues quatre llibres.
Han passat anys, dos anys; han passat moltes coses.
De sobte encara ens pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi ha a Barcelona dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

Tinc un defecte

2011-05-10T22:04:00.001+01:00

I és un defecte molt gros.

Ja ens avisen els del PP abans de començar a parlar, no fos cas que ens espantéssem: ho lamenten molt però són valencianoparlants i potser en algun moment del discurs, sense voler, sense ser-ne conscients, diuen alguna cosa en valencià. Us podeu martiritzar aquí.

- Clemècia, per favor! Disculpeu-nos si parlem en valencià! Ens vam criar en un poble entre gallines, pols, palla i horts i ens parlaven en valencià. Nosaltres no ho volíem però els nostres pares ens van parlar en valencià i som valencianopensants. Tenim este defecte!

Tranquils, xè! Ja sabem que el valencià per a vosaltres serveix per a poca cosa més que per a donar l'ordre d'encendre la mascletà. Ja entenem que menysteniu els pobles i menyspreeu la cultura popular. Ja veiem que sou uns acomplexats i que el vostre complex d'inferioritat no té cura de cap de les maneres. Ja comprenem que l'odi al català que vau encendre fa tants anys us ha calat fons i ara esteu completament cremats d'autoodi i us fa vergonya parlar valencià. Ja ho hem entés. Fa anys que ho entenem. Però som pocs els que en som conscients.

I vosaltres ho sabeu. Sabeu que hi ha qui encara resistim, com si fóssem Asterix i Obelix contra els gals. I podeu estar tranquils, xè! Que heu fet la feina molt ben feta, heu aconseguit adormir la societat, idiotitzar la gent i anul·lar la capacitat crítica de la majoria dels ciutadans. Ja podeu demanar disculpes per parlar en valencià perquè com es diu en la llengua que tan us agrada parlar no está hecha la miel para la boca del cerdo. No mereixeu ni la llengua que vau mamar.

Jo que no volia fer res il·legal

2011-05-04T14:54:00.000+01:00

I no voldria acabar-ho fent...

M'agrada l'Spotify. M'agradava, hauria de dir. Fa anys que no descarrego música. No m'agrada fer-ho, sento un no sé què interior, com si fes una entremaliadura poc simpàtica. A més, necessitaria més memòria de què disposa el meu pobre portàtil i segurament la tindria desorganitzada.

Quan no coneixia l'Spotify escoltava la música per intenet. Les hores que m'he passat entre Goear, Youtube i Jamendo! Amb l'Spotify les coses van canviar. Ara un grup, ara un altre, ara una llista xunga, ara una llista dolça i m'empassava els anuncis resignadament. Ja m'havia acostumat als anuncis de rom, de Melendi, de Baute... Fins i tot em sabia els trossets de les cançons que m'interrompien! I ja no m'enduia un ensurt quan sonaven entre l'armonia dels temes que jo havia triat.

Ara l'Spotify ha engegat una sèrie de limitacions segons les quals només podrem escoltar una mateixa cançó 5 vegades i només podrem gaudir de 10 hores al mes de música. I si en volem més, a pagar! Això és un negoci. Però és un negoci que tenia molts clients i que cada cop en tindrà menys, tot i que, això sí, tindrà els que paguen. Ara bé ja els ha sortit la competència. Em sembla a mi que ja no seré d'Spotify, ara seré de Grooveshark. Tot just el començo a fer servir, ja us contaré com va l'experiència perquè no voldria fer res il·legal...

Sant Jordi ha passat

2011-04-26T16:15:00.002+01:00

El 23 d'abril és el dia dels enamorats catalans i és un dia que celebren enamorats i desenamorats i no enamorats. És un dia dels enamorats especial, no es regalen ossets de peluix amb cors cursis ni caixes de bombons empalagosos. Es regala a la parella, però també es pot regalar al pare i a la mare, al germà i a la germana, a la família en general i als amics més o menys especials.

Sant Jordi deu ser sens dubte el meu sant preferit. I això que no hi ha cap sant de la meua devoció, deu ser cosa de l'ateisme. Però m'agraden els llibres i m'agraden les roses. De llibres en compro i en regalo tot sovint. De roses ni me'n regalen ni en regalo quasi mai (indirecta, potser?). Siga com siga, un any més ha arribat Sant Jordi i amb ell uns quants llibres i una rosa que val com un ram. Així que si hi ha un sant que celebra un dia on tot són llibres i roses, visca el sant!

Els regals de Sant Jordi són uns regals bonics. Deixen el nyonyisme i la carrincloneria dels enamorats (o més ben dit, d'alguns enamorats) de banda i regalen paraules i flors. Vegeu quina paradoxa: paraules per sempre i flors efímeres. I és bonic perquè regalar llibres és regalar una història i engrandir l'experiència personal. Qui no aprèn res amb un llibre és que no sap llegir. I també és bonic regalar una rosa perquè és regalar la bellesa natural, la bellesa en si mateixa, la bellesa feta flor. Una rosa és preciosa, encara que estiga embolicada amb un plàstic que no fa bonic encara que qui la ven s'ho pense. Si, a més a més, és una rosa roja no deixa de destil·lar un xic de passió, que sempre està bé.

Enguany, per a mi, ha estat un Sant Jordi de premis i és que han caigut L'home de la maleta de Ramon Solsona que va ser premi Sant Jordi el 2010, Amor i guerra de Núria Amat que és premi Ramon Llull i I un cop de vent els despentina de Jesús M. Tibau. Tres llibres que hauran d'esperar que acabe Madame Bovary de Flaubert, Amor y Occidente de Rougemont i Historia de la crítica moderna de Wellek entre altres títols que vaig comprar compulsivament i ara m'esperen més o menys, menys o més delirosos.

Si et dius Pep

2011-04-07T14:32:00.000+01:00

Si et dius Pep has de ser sempre amable, educat i humil. Ets un Sant i saps que ho ets, Josep!

Si et dius Josep Guardiola has de fer sempre bona cara i contestar adecuadament. I absolutament mai has de fer com los otros (llegiu-ho amb accent aportuguesat, per favor) que diu aquell home de cabell canós.

Si ets l'entrenador del Barça no se't permeten les males cares ni les males contestacions. Ets un home sensible que recita Martí i Pol.

Si portaves el 4 i ara dirigeixes uns 20 homes has d'aguantar fins al periodista impertinent que et vulga preguntar el que ja t'han preguntat abans, el que ja saps que et preguntaran i el que no vols respondre per enèssima vegada.

Si et dius Pep serà notícia que tingues un mal dia, una mala contestada o no sigues tan correcte com sols ser perquè ets sempre i, absolutament sempre, encantador. Si et dius Pep ets un home amable, educat, humil i, en definitiva, un exemple per a molts.

D'e-books i llibres vells

2011-04-05T11:05:00.003+01:00

El Nadal té aquestes coses que s'han de fer regals. A vegades és complicat triar què regalar i sobretot si es tracta d'un regal per a una piltrafa. A casa, després de molt de cavil·lar, van pensar que, com que sóc lectora habitual, em faria il·lusió un llibre digital. He de reconèixer que, tot i que no em va desagradar, sóc una mica més romàntica i necessito tocar fulls, subratllar i marcar la pàgina tot doblegant-la. Però, ep!, l'ebook presenta molts avantatges com el seu pes i la quantitat de llibres que pot transportar. D'això ja en vaig parlar.

Els llibres digitals són una mica cars (l'aparell oscil·la entre els 200 i 300 euros i els títols no solen baixar dels 10 euros). I si tenim en compte que no paguem per cap material: no hi ha paper, no hi ha despesa material més enllà de la digitalització encara és més incomprensible que no hi haja diferència entre el llibre en paper i el llibre digital. A més a més, actualment no trobem una gran oferta en llibres digitalitzats i per això és important que el vostre e-book ja incorpore uns quants títols.

A internet hi ha diverses pàgines on comprar o descarregar llibres digitals. A Todoebook podeu trobar uns quants llibres per a e-books organitzats per disciplines. A l'apartat libros en otros idiomas en podeu trobar en català. Aquests, però, no estan organitzats en disciplines. Els preus d'aquests llibres volten els 10 i 30 euros. Una altra botiga d'ebooks és la Casadellibro on hi ha un apartat de llibres digitals classificats per temes i els idiomes apareixen una mica barrejats. Els preus volten els 10-20 euros.

Per una altra banda, hi ha pàgines que cerquen llibres digitals. Planetalibro és un buscador de llibres per descarregar gratuïtament. Pot arribar a ser un gran embolic ja que està replet de publicitat. He de confessar que no m'he descarregat cap llibre d'aquí i, per tant, no els he visualitzat. Ibookia funciona d'una manera molt semblant. Aquests dos, pel que he pogut veure són majoritàriament en castellà. En català tenim un bloc des d'on descarregar llibres gratuïtament: l'e-llibres.cat. Aquí van incorporant llibres setmanalment i està bé pegar-hi un cop d'ull per anar veient què hi han afegit de nou.

I de llibres digitals a llibres antics.

Una altra opció és comprar llibres vells, que poden ser de segona mà. En català tenim la borsa de llibres de l'UIB amb un cercador eficaç. També podem utilitzar els cercadors de pàgines com Todocolección on hi ha ofertes interessants de llibres publicats fa uns quants anys. El preu varia d'un llibre a un altre però com que són llibres de segona mà, poques vegades superen els 20 euros i en podem trobar un bon rastre per menys de 10 euros. Una altra opció és l'Ebay, que sembla un busques el busques ho trobaràs aquí, tot i que no sempre és així. I si l'Ebay no us funciona podeu provar sort amb els anuncis de Loquo o amb Amazon, la llibreria virtual més gran del món, on també podeu trobar molts e-books en anglès.

I per últim, està l'opció de comprar llibres vells de luxe. Edicions antigues en molt bon estat només aptes per butxaques generoses i vertaders amants de la literatura en fulls esgrogueïdets però impecables. Aquí tenim pàgines amb càtalegs com l'Atlantis, el Costa Llibreter, o la Llibreria Farré o la pàgia del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya . Podem trobar llibres entre els 5 i i els més de 500 euros.

Ara bé, si us agrada això dels llibres antics també podeu aprofitar les fires i els mercats d'ocasió. Tot és qüestió d'assabentar-se d'on i quan són perquè ara que ha arribat la primavera, qualsevol excusa és bona per sortir a passejar.

El dolor de la joventut

2011-03-25T23:30:00.001Z

Una de les coses que fan més dolorosa la joventut és la creença que n'hi ha prou de lluitar durament per aconseguir el que es desitja. No és veritat. Si ho fos, el món seria dels justos.

Pandora al Congo, ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

La vergonya dels noms propis

2011-03-16T12:47:00.001Z

O més ben dic la poca vergonya.

S'acosten eleccions. Al País Valencià el panorama està fotut, molt fotut. Guanyarà el PP. No és cap novetat. I guanyaria encara que no hi hagués campanya electoral. Tot i que ens hàgem quedat sense TV3, malgrat que el president estiga acusat de corrupció, encara que Fabra tinga els judicis pendents. Guanyarà el PP. El PSOE, em nego a escriure les sigles del País Valencià barrejades amb les del PSOE, no sap fer d'oposició. Deuen pensar que algun dia guanyaran les eleccions perquè sí. I això només passa amb el PP.

Per altra banda tenim les esquerres i els nacionalistes: Bloc, ERPV, EU, Els Verds, Partit Comunista del País Valencià i no sé quantes sigles més. Cadascun amb unes línies polítiques que poden diferir una mica del del costat. Però siguem realistes, si entressen al govern, d'un ajuntament o de la generalita -d'on siga- les polítiques que podrien dur a terme serien les mateixes: demanar més presència del valencià (del català) en tots els àmbits, demanar més polítiques socials i demanar més polítiques ecològiques. I crec que aquestes tres línies d'actuació són comunes en tots els partidets que des de l'esquerra es barallen i no són capaços d'anar junts. I és vergonyós, molt però que molt vergonyós que preferisquen lluitar entre ells que lluitar per evitar que el PP, que és la força més allunyada ideològicament de tots aquests que es barallen, entre a les alcaldies o a les presidències de generalitats i diputacions.

Poca vergonya tenen els noms propis d'aquells que per protagonitzar una sèrie de cartells que no els portaran en lloc, ni a una regidoria ni a mitja. I tan de bo m'equivoque però estan jugant amb foc i no se n'adonen: estan regalant el poder al PP dividint-se entre ells i dividint el vot dels que encara es pensaran a quin de tots han de votar.

Comencem el mes amb l'últim cap de setmana de Carnaval de Vinaròs

2011-03-04T10:23:00.000Z

O com triar un títol ben llarg per experimentar amb blogger...

Ja fa una setmana que ha començat el Carnaval de Vinaròs. Tot just avui s'enceta el cap de setmana fort en què milers de persones s'ajunten al voltant de les casetes i gaudeixen de la gresca més boja de l'any. Dissabte i diumenge, amb les dues desfilades, es desvetllarà un dels secrets més ben guardats: els tratges dels comparsers.

Cal recordar que el Carnestoltes era una festa prohibida pel franquisme. Ja sabem que la disbauxa mai ha estat amiga de la censura. La gent es disfressa i canvia la seua imatge per unes hores. S'amaguen sota les màscares o els tratges i tot s'hi val. La festa s'apodera del poble i la música sona per tots els racons. A ritme tropical la sang circula per les venes, o això diuen els més carnavalers. I aquells que a Setmana Santa van descalços i vestits de natzarè ara també canvien de disfressa i, polifacèticament, els trobem damunt qualsevol pòdium ballant qualsevol melodia que recorda la samba.

I tot sovint, festa, alcohol i drogues va massa lligat. A partir d'aquí podem imaginar tot el que se'n deriva i que va més enllà de la pura desinhibició. Segurament més d'una baralla aiguaran la festa d'aquell que s'ha trobat amb un indesitjable passat de ratlla (i malauradament, mai més ben dit) que surt de casa amb ganes de gresca, d'una gresca que poc té a veure amb passar-ho bé.

Amb Carnestoltes passa com en moltes altres festes, ha canviat molt de l'origen al que és ara i és que des de l'etimologia de Carnestoltes endevinem uns dies sense carn (toldre vol dir llevar, per tant, carns llevades), uns dies de poques festes.

I passeu-ho bé aquests tres dies que queden de Carnaval i que l'únic que us aigüe la festa siga la petita tempesta que s'ha instal·lat pels cels del Sénia. Per últim us deixo l'enllaç de l'himne de Vinaròs al goear perquè us contagieu d'alegria.

A vegades s'ha de trencar per tornar a començar

2011-02-23T18:45:00.002Z

No es pot fer una truita sense trencar els ous.

Digue'm qui sóc, JULIA NAVARRO

#sensesenyal

2011-02-18T13:20:00.000Z

Perquè lamentablement no tenim senyals de democràcia al País Valencià. Ens hem quedat #sensesenyal.

Carnaval de Vinaròs

2011-02-14T12:26:00.001Z

en castellano, por supuesto.

Avui m'he decidit unes línies molt similars a aquestes espero que es publiquen aquest dissabte o l'altre al diari setmanal de Vinaròs. Avui va per Vinaròs, el Carnaval i el català.

Si cerqueu a Google Carnaval de Vinaròs la primera pàgina que us apareix és la pàgina oficial: la primera en la frente, en castellano. La segona és la pàgina específica de la Gala Drag Queen, para no variar, en castellano. També apareix la seua pàgina oficial del Carnaval al Facebook, página oficial en castellano. En quart lloc el web dels Cherokys, una comparsa de Vinaròs, en vinarossenc, que ja era hora! En cinquè lloc tenim Fotogrames, una pàgina de fotos del Carnaval i altres esdeveniments a Vinaròs i rodalies, en català de nou, quina sort! I en sisé lloc la pàgina de la Wikipedia Castellana: Carnaval de Vinaroz, no penso ni enllaçar-la perquè em pareix de tan poca vergonya dir-li Vinaròs que amb la visita que he fet jo mateixa ja n'hi ha prou.

De les sis primeres pàgines, quatre són en castellà. I no són quatre pàgines qualssevols: les tres primeres són pàgines oficials del Carnaval de Vinaròs. I ja podeu buscar i rebuscar que ni tan sols trobareu la traducció al català.

Vergonya em fa ser de Vinaròs i haver de sentir tota la carnavalejada en castellà, començant pel veinticinco de febrero i acabant al siete de marzo. Vergonya em fa que els vinarossencs que organitzen el Carnaval s'avergonyisquen de la llengua del seu poble. I no em valen excuses de si la gent que ve de fora no entèn el català o si és que així som més coneguts o si el castellà l'entenen tots. Primera perquè no deixen de ser prejudicis i tòpics i segona perquè el Carnaval de Vinaròs és de Vinaròs i qui més el gaudeix és la gent del poble i aquí sí que tots sabem vinarossenc. I qui no en sàpiga que s'ho face mirar, no és normal viure a un poble i no conèixer-ne la llengua.

Si a l'organització del Carnaval no li surt traduir les pàgines, si ho volen fer en castellà que ho facen però que no excloguen el valencià, l'Ajuntament hauria de demanar que així fos. És un acte de total normalitat utilitzar la nostra llengua en tots els àmbits de les coses del poble (per posar un exemple, la pàgina de l'Ajuntament és en valencià) i entre aquests àmbits també s'ha d'incloure el Carnaval. Si no ho fem correm el perill de voler ser tan estimats pels altres que deixarem d'estimar-nos a nosaltres mateixos o el que és el mateix, estimarem tant el castellà que perdrem el vinarossenc.

L'educació dels educadors

2011-02-09T11:50:00.000Z

Qui educa els educadors? Es va preguntar Karl Marx. Qui els forma i amb quins criteris? Qui decideix qui serà un educador i qui no? Qüestions complexes.

El cert és que només cal veure els informes sobre el fracàs escolar per adonar-nos que no anem bé, que alguna (moltes, segurament) cosa fem malament. Potser hauríem de començar plantejant-nos el perfil de l'educador. L'educador té la responsabilitat de formar els ciutadans del futur. I és una responsabilitat que no podem deixar en mans de qualsevol. Ara per ara qualsevol que tinga la nota de tall sufient pot entrar a Magisteri o al Màster de formació de professorat de secundària. Ningú passa per cap entrevista per demostrar que pot exercir la grandíssima responsabilitat que té encomanada. I pel que fa a les oposicions només cal que aneu a una escola i podreu comprovar de primera mà la quantita d'incompetents que les han aprovat (o a qui els les han aprovat).

Parlen de fer una mena de MIR pels estudiants de Magisteri. Amb coneixement de causa m'imagino com aniran les coses: un 95% dels que hauran estudiat Magisteri passaran aquest suposat MIR. Amb les pràctiques de Magisteri ja passa una cosa similar. O tenies un tutor molt estricte (i per desgràcia no abunden) o plovien nous i vuits a l'expedient acadèmic. Encara que la teua programació fos exactament igual que la de Santillana. Potser un MIR pels educadors podria fer una mica la funció de sedàs que és tan necessària però és una mesura del tot insuficient.

Hi ha qui atribueix el fracàs escolar a la manca d'inversions en educació. S'ha de tenir en compte que les inversions més grans en educació es duen a terme a les universitats. L'estat destina molts més diners a les universitats que no a les escoles. No s'adonen que per l'escola passa tothom i per la universitat, malgrat aquesta dèria segons la qual tots hem de tenir alguna carrera, no. A l'escola es formen les persones que potser al cap dels anys aniran a les universitats, però no al revés. I tot i això, la manca d'inversions no és la causa del fracàs escolar. A veure si ara resulta que a la resta del món inverteixen més en educació. Doncs no, hi ha països que inverteixen menys i ens passen la mà per la cara. I no estic dient que no vull més inversions en educació sinó que el problema no és (només, si voleu) aquest.

Sembla ser que en temes d'educació tothom s'atreveix a opinar, tinga una opinió formada amb uns mínims criteris pedagògics o no. S'ha perdut la confiança en l'escola i en els mestres. Hem perdut el respecte cap a una de les institucions més importants de la nostra societat i cap aquells que hi treballen. És un cercle viciós: l'educació va cada cop pitjor, els mestres no tenen el suport social que necessiten, la societat no confia en els mestres. I alguna solució haurem de trobar.

100 llibres, 1000 llibres

2011-01-26T18:26:00.002Z

Des de fa poc més d'un any em vaig proposar anotar tots els llibres que recordava haver llegit i els que anava llegint. De tant en tant actualitzo el llistat i l'altre dia, després d'uns mesos sense fer-ho, em vaig adonar que havia arribat al centenar de llibres anotats. Segurament n'he llegit més i és que tots els que les biblioteques m'han prestat no els puc recordar. Tot i que sóc d'aquelles persones a qui els agrada tenir els llibres, més d'una i de dos i de deu vegades he recorregut a les biblioteques, especialment quan he trobat un llibre que no podia esperar a comprar. Però normalment els compro i no em dolen els diners.

M'agrada fer biblioteca i omplir els prestatges amb les noves adquisicions. M'encanta materialitzar el que he llegit. Sánchez Piñol, Pérez Galdós, March, Estellés, Riera, Rodoreda, Isabel-Clara Simó , Torrent, Flaubert, Shakespeare, Fuster, Mira, Joan-Lluís Lluís, Dewey, Tolstoi, Kundera, Freire, Calders, Monzó, Larsson, Chomsky, Gordon i alguns altres que m'acompanyen dia a dia. Moltes novel·les, algun assaig sobre llengua, algun altre sobre el país i la resta sobre educació, una mica de poesia i un xic de dramatúrgia que m'han fet crèixer i millorar com a persona.

Però el Nadal em va portar una sopresa totalment contrària aquest afany meu de col·leccionar els lloms de les pàgines que han passat pels meus ulls i el meu cervell. I la sorpresa va ser un ebook. La veritat és que és un ebook fantàstic, de tinta electrònica i que es llegeix pràcticament igual que un llibre, però sense allò tan romàntic de llepar tímidament la punta del dit per passar pàgina. Tampoc el puc subratllar, només puc marcar la pàgina que m'interessa. Això em dificultarà una mica aquell apartat de les citacions. Tot fos com això. També se'n recorda de la pàgina en què m'he quedat i si m'oblido i el deixo encés la bateria no s'esgota! La seua lleugeresa ja m'ha acompanyat a tots els viatges amunt i avall, del poble a la ciutat, que he fet des que fem manetes.

1000 llibres conté el petit aparell. 1000 llibres en menys de mig quilo. 1000 llibres amb un sol llom i ni una pàgina. 1000 llibres en una pantalla. La veritat és que pels que sempre necessitem anar llegint un llibre (jo sóc dels que no em puc adormir si no he llegit) és una bona idea: molts llibres, poc espai, poc pes i una gran facilitat per transportar-los. I a més, tinc la sort de comptar amb 1000 llibres que són, en la majoria, 1000 grans llibres i clàssics que haurien de formar part de les biblioteques personals dels quasi lectoadictes. Però es perd el romanticisme, allò d'acaronar les pàgines amb tendresa, marcar una frase amb un llapis, signar l'última pàgina i posar-hi la data... Jo no puc, ho sento, però no puc. No crec que puga abandonar mai els llibres de paper...

Poseu-me les ulleres

2011-01-19T22:39:00.003Z

Avui hem tingut la sort de presenciar una representació teatral poc convencional. Una ballarina darrere d'un projector quasi transparent de vídeo, Miquel Gil amb veu i guitarra, una cambrera darrere i davant la barra i un periodista camuflat, acompanyen el personatge de Vicent Andrés Estellés.

Pels qui estimem Estellés ha estat un espectacle molt emotiu per la bellesa de les paraules, la tendresa de les estrofes i la rudesa de la realitat. Hem fet un recorregut breu per la vida d'Estellés. El testimoni dels seus fills, dels fills del seu company Sanchis Guarner i dels estudiosos de la seua extensíssima obra Vicent Salvador i Ferran Carbó ens han aportat un altre punt de mira que quedava, en part, reflectit en el quasi monòleg interpretat per Enric Juezas. De la mà de la guitarra i la veu de Miquel Gil hem escoltat alguns dels seus poemes més coneguts. Pilar Almeria i Joan Peris s'han repartit la resta de poemes que han recitat mentre Estellés anava a pixar (no és broma).

Ens han mostrat l'Estellés que fotografiava la realitat, que feia poesia de la quotidianitat, que escrivia i escrivia per deixar constància del que es vivia en aquells moments (que no són tan diferents dels d'ara). També hem pogut veure la cara política de Vicent: profundament valencià, català per extenció, més roget que menys i patidor de les conseqüències de la Batalla de València. I no s'han oblidat de la cara sentimental, del patiment per la mort de la seua filla Isabel. Amor (aquell amor salvatge que es confon amb el sexe i aquell sexe primitivament natural que es confon amb l'amor), mort (la filla, el pare, l'avi...) i país (o llengua o país i llengua) són els temes que més tracta Estellés en la seua literatura.

També ha estat un espectacle trist, d'aquells que deixen un regust agredolç. Una mena d'indignació em remou les entranyes i em fa sentir ràbia perquè han silenciat Estellés i han silenciat tot el que representava el que han volgut i volen carregar-se com siga. I potser en som pocs que encara escoltem Estellés (i Fuster, i Sanchis Guarner, oh Santíssima Trinitat) però som aquí i mentre quedem els pocs que som podrem escoltar les seues veus i serem capaços de recordar què som i d'on venim per no oblidar cap on anem. I com Estellés, després de morts durem les ulleres, per no confondre'ns, per veure-hi clar.

Ser culte no vol dir res més que això

2011-01-10T14:59:00.002Z

No volia llegir el discurs del premi Nobel de literatura. Sóc una persona sensible, no puc mirar Intereconomia ni llegir La Gaceta. No m'agrada saber què pensen aquells que tenen la ment tan tancada i plena de prejudicis que es dediquen a discriminar, manipular, tergiversar i altres coses tan lletges que no sóc capaç d'entendre per molt que m'hi esforci. Tot i això, he hagut de llegir les 12 pàgines que Vargas Llosa va tardar quasi una hora a llegir. Havia de fer un comentari per a Introducció al grec (sí, de grec no n'aprendrem però divagarem el que faci falta) que reprodueixo tot seguit.

Mario Vargas Llosa va nàixer a Arequipa (Perú) al 1936. És un novel·lista, articulista, assagista i polític peruà de naixement, però que compta amb la doble nacionalitat espanyola i peruana des de 1993. Segurament per això els españols estan tan contents que hagi rebut el premi Nobel, el deuen sentir una mica més seu sense ser-ho absolutament gens. Els seus pares es van separar abans que ell nasqués, motiu pel qual va viure els primers anys a Bolívia (on va aprendre a llegir als 5 anys), encara que després va tornar a Perú amb tota la seva família. El 1946 va conèixer el seu pare. Es va iniciar amb la carrera de periodista i va acabar estudiant Dret i la carrera de lletres. El 1958 es va traslladar a Europa amb una beca d'estudis que li va permetre viatjar fins a Madrid on es va doctorar en Filosofia i Lletres. Va tornar a Perú on es va casar i va tenir tres fills per més tard tornar de nou a Europa i va viure a París, Londres i Barcelona. El 1974 va tornar de nou a Perú i va fer incursions en el periodisme televisiu.

Però vaja, al que anàvem. En el discurs del Nobel, Vargas Llosa fa un repàs a tota la seva vida unida a la literatura. Recorda quan va aprendre a llegir com la cosa més important que li ha passat a la vida. Homenatja amb aquest discurs tot el que li ha servit per convertir-se en l'escriptor que és: els escriptor que ha llegit (Martorell, Cervantes, Dickens, Balzac, Tolstoi, Conrad, Thomas Mann, Sartre, Camus, Baudelaire, Proust, Orwell, entre altres), les ciutats on ha viscut (París, Londres, Barcelona, Madrid, Berlín, Washington, Nueva York, Brasil o la República Dominicana) i el país on va nàixer. Compara el món real amb el món de la literatura.

Vargas Llosa també opina sobre la política. Es manifesta contra totes les dictadures i defensa fermament la democràcia liberal. Distingeix el nacionalisme (que considera com una plaga, una ideologia provinciana que converteix en valor suprem el lloc de naixement) del patriotisme (que considera que és l'amor a la terra on hom va nàixer). Critica acarnissadament el nacionalisme com si no recordés que la majoria d'aquests nacionalismes naixen d'un anterior patriotisme, com per exemple el nacionalisme català: segons ell ara és nacionalisme perquè no té un estat propi. Però només cal anar uns segles enrere per entendre que aquest nacionalisme és fruit de la història del poble català, de quan era un estat. Amb aquestes afirmacions va aconseguir convertir part del seu discurs en un míting polític.

A més a més, recorda una Barcelona meravellosa que és la Barcelona de Franco però la recorda com si fos un ambient on la cultura podia circular lliurement. I cal recordar que va viure a una Barcelona on el català no estava només prohibit sinó que, a més, era perseguit. La Barcelona que recorda és la Barcelona d'una dictadura que va portar molta gent a la presó només per tenir unes certes idees. I aquesta Barcelona no hauria de ser tan meravellosa a la ment d'un home que diu que defensa la democràcia i la cultura de la llibertat. Potser Vargas Llosa va trobar a Barcelona el que ell buscava: una literatura d'una certes idees.

També parla de la seva dona, qui li organitza la vida i de qui depèn per fer tot el que no sigui escriure. Patricia li diu que només serveix per escriure i és que Vargas Llosa ha dedicat la seva vida a la literatura: ha viscut entre llibres. I homenatjant els escriptors que ha llegit, les ciutats on ha estat, la família que ha tingut i barrejant parágrafs quasi lírics amb parágrafs quasi pamfletaris aconsegueix emocionar els que l'escoltaven. I si la seva dona li diu que l'únic que sap fer és escriure jo li diria que s'hi dediqui, però sense tocar la política, perquè deu ser una persona molt culta però no ens ho demostra als seus mítings.

Arriba el dia de l'home dels nassos...

2010-12-31T10:58:00.002Z

i això vol dir que s'acaba l'any i sempre està bé recordar-ne alguns moments.

L'any començava amb quasi tres mesos de pràctiques per davant i eren les últimes pràctiques de la carrera, les últimes classes que faria amb un mestre supervisor. Després d'uns pocs dies de classe va vindre Pasqua i la Magdalena (o potser va ser la Magdalena i Pasqua, ara no ho recordo). A Pasqua vam visitar els Ports: Forcal i Morella. La Magdalena va ser entre Vinaròs i Castelló. Festa plena, sempre.

De festa en festa vam fer cap a Mèxic. El viatge de fi de carrera ens va portar fins la Riviera Maya. Platges no tan paradisíaques com surten a les fotos, hotels de moltes estrelles amb un tot inclòs que va perjudicar una mica la nostra salut, piscines amb daikiris o qualsevol còctel que vingués de gust, molt de tequila, runes maies, Chichén Itzá: una de les set meravelles de món, una excursió per la selva amb serps, una altra excursió a un poble maia i un bon dinar autòcton a què no estem preparats gastrointestinalment, Cancún i el museu del tequila, Playa del Carmen bonica de dia i destroyer de nit i la companyia d'aquells amb qui vam anar a l'UJI durant 3 anys.

Quasi sense adonar-nos-en va arribar l'acte de graduació i el sopar de gala. L'acte va ser molt emotiu, i tot i que no havíem acabat la carrera, una espècie de melangia ja es palpava a l'ambient. Tot allò estava molt bé, però volia dir que tot allò s'acabava. El sopar de gala només va ser de gala pels vestits (d'algunes) i pel menjar. Tota la resta tenia poc de solemne i luxós. Però ho vam passar molt bé i ens acomiadàvem ben entrat el matí amb unes pintes que recordaven més Amy Winehouse que altra cosa.

I van vindre els exàmens de juny i alguns ho vam allargar al setembre. També al juny va sortir a la llum el llibre Eines per a la docència en centres penitenciaris on vam tindre l'oportunitat de publicar el nostre treball amb la WebQuest. A l'estiu vam fer temps per anar a Londres, tornar a l'Aplec dels Ports, passar per les festes de Vilafranca i reflexionar (a vegades massa) sobre aquell futur que pareixia tan incert. El setembre es va plantar ràpidament i tornava l'època d'exàmens. Ara sí o sí vaig acabar la carrera. Per la incompetència de la burocràcia, i per què no dir-ho, d'alguns funcionaris, no vaig poder seguir estudiant a Castelló. Em van tancar les portes de Psicopedagogia i encara espero que em contesten els correus aquells de les altes esferes o que defensen l'estudiantat.

Mentre decidia el futur vam fer una escapada a l'Alguer, el país català de Sardenya. De català té la història, actualment el català el parla ben poca gent. I vam arribar fins la cova de Neptú després de baixar no sé quants centenars d'escales i les vam pujar per continuar gaudint d'unes platges una mica més paradisíaques del que pot semblar. Ens vam allargar fins a Bossa: la ciutat de les cases pintades. Relaxadament es pensa millor però un bitllet de tornada també ens fa tornar a la realitat.

Així que, com els selectius que aproven al setembre, em vaig matricular a Filologia Catalana a Barcelona. I després d'una mica més d'un mes fent d'ocupa em vaig instal·lar, ironies de la vida, a l'Avinguda de Madrid. Llegint clàssics de la literatura, redactant textos, corregint errors i fent cursets per a les oposicions, he arribat al final d'un any que pensava que no acabaria mai. Un any difícil com difícils són les separacions i és que li havia agafat una mica d'amor a Castelló. Però un any que ha estat més fàcil per aquelles persones que m'han acompanyat del principi al final. Moltes gràcies a tots... als més especials, als més familiars i als més amicals!

I que el millor del 2010 siga el pitjor del 2011. Feliç any nou, piltrafes!

Trencant tòpics: la solidaritat

2010-12-20T19:55:00.000Z

La Marató de TV3, un any més, ha demostrat que allò que diuen que els catalans som agarrats és poca cosa més que un tòpic. Malgrat la crisi i tota la psicosi que genera, enguany han batut un nou rècord de recaptacions. Molta gent ha aportat el seu granet d'arena ja siga comprant el CD, el llibre o fent aportacions al 905115050.

Els testimonis ens han posat la carn de gallina i ens han fet ser conscients que tothom pot sofrir una lesió medul·lar o cerebral. L'anunci ja ens advertia que seria una Marató dura però a la vegada tendra, com la crua realitat. També hem après una mica més sobre les persones que pateixen aquestes lesions: els reptes del dia a dia, la voluntat d'aferrar-se a la vida, la valoració dels petits plaers de cada dia...

La solidaritat no es pot mesurar en milions d'euros però la xifra que destapaven ahir al final del programa era una petita mostra que encara queden certs valors en la nostra societat.

Pocs dies, molts canvis

2010-12-01T16:41:00.000Z

Des de diumenge som un país diferent. O potser no, però queda bé dir-ho. Diumenge, Artur Mas es va convertir en president de Catalunya. El seu ham del concert econòmic, el desengany amb el tripartit de moltíssims catalans i la necessitat d'un canvi li han donat la victòria. Catalunya fa un gir a la dreta i preparem-nos per tot el que vindrà: retallades socials, concessions per als de sempre i un nacionalisme justet perquè no es considere gaire independentista.

A més a més, ERC s'ha fotut, i perdoneu l'expressió, l'òstia que s'havia de fotre. I ho dic des de l'afecte i mira que els he criticat durament moltíssimes vegades. Ara em fan una mena de llàstima: s'havien apoltronat i tot allò que defensaven s'havia diluït massa. Ja ho deien a la campanya: gent valenta. I és que necessitaven gent valenta que tornés a creure en un projecte polític que fa 4 anys van vendre per ocupar el govern de la Generalitat.

I suma i segueix perquè una altra novetat és que ha entrat Solidaritat Catalana amb Joan Laporta, expresident del FBC (hi ha qui deu pensar que si ho va fer bé com a president del Barça ho farà bé com a president de la Generalitat... ho sé, una lògica indiscutible); López Tena, des de Sagunt i Convergència amb el do de la paraula i de la neoliberalitat; Uriel Beltran, que liderava el corrent de l'Esquerra Independentista dins ERC i Toni Strubell, cap de llista per Girona i desconegut per molts catalans. I bé, podem dir que ha triomfat una candidatura independentista i poca cosa més. Amb un programa electoral com el que tenen hom no sap quan arribe l'aprovació de lleis, per exemple, què votarà Solidaritat Catalana. Es proposarà: S'ha de prohibir fumar a tots els establiments públics i Laporta i companyia votaran: Independència. O potser han de votar modificacions dels impostos i els solidaris votaran: Independència. I si no ho fan així, amics i amigues, no sé com ho faran perquè entre els neoliberals d'una banda i els socialistes (recordem que Pep Guia i Núria Cadenas, per exemple, anaven a les llistes) de l'altra potser es tornen una mica bojos.

Canviant radicalment de tema... Aquest cap de setmana ha sortit un nou diari en català, l'ARA. Hem llegit els primers exemplars i la veritat és que fa bona pinta. Canteret nou, aigua fresca, diuen. Es un diari més plural, amb més diversitat d'estil, amb persones que sempre convé tenir en compte. I que dure molt de temps l'aire que desprèn l'ARA.

I per últim, i no menys descable, cal parlar del clàssic Barça-Madrid. La fatxenderia es va apoderar de mig camp i a l'altre mig jugaven a un futbol més propi d'un pati d'escola que dels equips líders de la lliga. La mala educació, els mals modes i la poca ètica futbolística van delatar els jugadors del Madrid que aviat van perdre els estreps. Una empenta a Guardiola, no sé quantes colzades als jugadors del Barça, una entrada duríssima a Messi i altres comportaments lamentables. La veritat és que no sé si els jugadors del Reial Madrid són conscients que tenen, entre els seus seguidors, els més menuts d'algunes cases i que els prenen com a models. M'imagino que els models que va tindre Sergio Ramos no devien donar per a més, però ell podria fer l'esforç de deixar de ser un analfabet maleducat, com a mínim, quan entra al terreny de joc.

Les políticament correctes

2010-11-19T09:06:00.002Z

Em fa molta gràcia llegir un text ple d'expressions políticament correctes o de suposades formes no sexistes. Especialment quan el políticament correcte es va perdent al llarg del discurs. Comencen parlant de tots i totes i acaben fent servir la forma masculina per incloure tothom. D'això se'n diu economia lingüística: el que puc dir amb dues paraules no ho dic amb quatre. Però anar perdent les formes femenines i deixar les masculines a mesura que anem escrivint, a part de ser incoherent, causa confusió. Si jo dic Tots i totes hem de fer front als polítics corruptes estic creant una confusió. Tots i totes hem de fer front només als polítics corruptes i no a les polítiques corruptes? Utilitzar cada vegada la forma masculina i la femenina és inviable i així es demostra als discursos dels qui ho utilitzen. Més d'una vegada s'obliden la forma femenina i el discurs cau en una contradicció.
El màxim exponent del políticament correcte i de la agramaticalitat és fer servir la forma femenina per incloure tothom, les formes masculines i les femenines. I a més de ser agramatical, demostra que qui ho fa té ben poca idea de llengua. Potser el problema és que s'ha malentès la forma masculina com si només fos masculina i s'ha utilitzat malament. M'explicaré. Si algú diu: Els metges de l'hospital han organitzat un sopar, el que s'entèn és que els metges i les metgesses han organitzat un sopar. I si volgués dir que només l'han organitzat els metges homes ho hauria d'especificar (Els metges homes de l'hospital han organitzat un sopar o Els metges, però no les metgesses, han organitzat un sopar, etc.). En canvi si algú diu: Les metgesses de l'hospital han organitzat un sopar no hi ha lloc per al dubte, només les metgesses dones han organitzat el sopar.
Tot això passa perquè la forma masculina té certa neutralitat: marca una mena de no-gènere que en el cas de les formes masculines s'ha d'especificar i en el cas de les formes femenines se soluciona mitjançant la forma femenina de la paraula en qüestió. Ara bé, hi ha qui és més papista que el Papa i ha de revolucionar, fins i tot, la gramàtica catalana. Doncs bé, ells que vagen desgraciant la llengua que hi ha qui seguirem estudiant-la i aprenent-la per no caure en els seus errors.

El sarcasme i els idiotes...

2010-11-03T10:00:00.001Z

Les paraules sarcàstiques s'adormen a les orelles dels idiotes.

Hamlet, WILLIAM SHAKESPEARE.

Paella valenciana

2010-10-28T11:38:00.000+01:00

O no mos furtareu la paella

Pel que es veu, la societat valenciana és una societat molt feliç. No hi ha preocupacions polítiques, ni econòmiques, ni socials, ni lingüístiques, però es veu amenaçada per la falsificació de la paella. Alerta! Que no mos furten la paella! No cal parlar de temes polèmics. No cal parlar dels deutes de la Generalitat. No cal parlar dels casos de, pressumpta (ehem), corrupció. No cal parlar de la situació de la llengua. No cal parlar de la malversació de fons. Parlem del que realment preocupa els valencians: Que ningú s'apropie de la nostra recepta d'arròs! Que ningú diga que és seua! Tenim una sèrie de consellers a sou perquè tracten els temes més importants de la societat i que protegisquen els ciutadans de bé. I, evidentment, els valencians no poden viure pensant que els han furtat la paella.

Què és això d'anar a Londres i trobar-te uns sandvitxos de paella? Què és això de posar xoriç, pollastre i gambes a la paella? Què és això d'anar a París i poder menjar una paella on vénen els ingredients per separat i ajuntar-los una vegada cuits com si fos un arròs tres delícies? Què és això d'incloure la paella a la web Culturcat? Si és català, no pot ser valencià! I la paella és ben valenciana! Per favor! És indignant.... La societat valenciana ja tem que no els furten les falles! Estan tots molt preocupats i especialment pel cas de la falsificació de la Generalitat Catalana. La resta queda massa lluny i a més, ningú sent odi pels anglesos ni pels francesos. Insultar francesos i anglesos no dóna vots, així doncs, que facen la paella com vulguen!

Però bé, suposo que algú sortirà beneficiat de tot això... Ja ho veig! A partir d'ara, el PP valencià també defensarà la figura de Raimon, que va nàixer a Xàtiva i també ens el volen furtar els de la Generalitat Catalana. Ja deuen estar organitzant-li concerts i entrevistes a Canal 9 per reivindicar que Raimon és ben valencià. Joan Fuster passarà a ser una figura il·lustre. S'haurà d'estudiar a les escoles i Nosaltres, els valencians passarà a ser quasi com la Bíblia. Aquests del Culturcat van errats, qui el defensarà serà la Generalitat Valenciana! Com a la paella, vaja... Amb el seu contemporani Vicent Andrés Estellés observarem fets similars. El de Burjassot serà homenatjat incansablement com el millor poeta del segle XX valencià i per no oblidar-lo s'organitzaran tot d'activitats per al reconeixement de la seua obra. El mateix passarà amb Joanot Martorell, que va nàixer a Gandia i també apareix a la web del Culturcat. I li dediquen tot un apartat amb l'obra Tirant lo Blanc! Preparem-nos pel 2013 que farà 600 anys del naixement de Martorell perquè tot seran actes d'homenatge, programes dedicats a la seua obra i persona, exposicions, xarrades, publicacions... i tot ho organitzarà la Generalitat Valenciana amb el seu afany de defensar que és valencià i que ningú ens el furte! Carles Santos també estarà de sort... El promocionaran per tot el País Valencià, tindrà l'agenda ocupadíssima només de feina per terres valencianes!

És estrany, però, que no n'hagen parlat al debat de les Corts... O no s'han llegit el web sencer i han trobat casualment només els articles on es parla de la paella o és que no tenen cap tipus de dignitat política i es pensen que som imbècils. Deuen pensar que és més important defensar la recepta d'un plat d'arròs (on potser t'hi trobes ceba o potser no, o on potser t'hi trobes carn i peix o només carn, o on potser hi ha fesols o potser no) que defensar la cultura en forma de personatges com els que sí que apareixen al web del Culturcat i que no han estat mai en boca d'aquests de les Corts que potser ni els coneixen. És molt vergonyosa la situació d'un país de debats estèrils, provocadors, demagògics i insultants per qualsevol persona que valore la cultura valenciana. No sé si la societat valenciana és tan feliç que no es preocupa per altres temes que no siguen si només podem parlar de paella de Vinaròs a Pilar de la Foradada (si és que és el poble de més al sud) però hi ha qui encara tenim altres preocupacions que van més enllà i que ens alegrem quan veiem que els símbols de la nostra cultura són reconeguts siga qui siga qui els reconeix.

Fer les paus amb un mateix

2010-09-19T20:10:00.002+01:00

A la vida hi ha poques coses que donin tanta serenor com fes les paus amb la pròpia consciència.

Se sabrà tot, XAVIER BOSCH.

Avui només puc dir gràcies...

2010-09-15T00:11:00.000+01:00

Avui m'he convertit en diplomada en Magisteri d'Educació Primària. La sensació que m'envaeix és agredolça. Dolça per tots els bons moments que he tingut durant aquests 3 anys, per tot el que he aprés, per tot el que tinc ganes d'aprendre, per l'ofici que em dóna haver-la cursat. Agra perquè les coses haurien pogut acabar millor, perquè m'he trobat amb uns entrebancs burocràtics que m'han impedit continuar estudiant Psicopedagogia i perquè m'he sentit torejada i ignorada per alguns òrgans de la universitat. Però, tot i ser una persona pessimista de mena, avui ha de ser un dia de sentiments positius. El primer de tots l'agraïment.

Agraeixo en primer lloc a la meua família (pare, mare i germà) tot el seu suport incondicional al llarg dels meus estudis (no només els tres últims anys) i en totes les meues decisions, inclosa la d'estudiar Magisteri, carrera que a molts dels qui els ho vaig dir els va semblar poca cosa. Gràcies per aguantar la meua mala llet en època d'exàmens, les meues ploreres quan em sentia sola o quan em veia perduda. Gràcies per haver-me guiat en la llibertat, en el fons sou els mestres més grans que he tingut. Malgrat que no solc demostrar-ho, estaré eternament agraïda per tots els esforços que heu fet perquè jo puga ser el que volia.

Agraeixo a les meues companyes de l'UJI tot el temps que hem passat juntes, sense elles res no seria el que ha sigut: hem estudiat, hem treballat, hem xalat, hem plorat, hem rigut i ens hem explicat tot el que ha calgut sense jutjar-nos. Gràcies perquè aquests 3 anys al vostre costat també he aprés moltes coses. I aquí estic per al que face falta.

Agraeixo als companys amb qui he fet algun treball les hores que he compartit. De tots m'enduc alguna cosa: des del més dropo, al més espavilat, passant pel més treballador i el més intel·ligent. Tots amb qui he compartit la mirada en una pantalla d'un ordinador qualsevol o quatre correus amb les indicacions per fer un treball m'ha apropat a ser el que avui sóc. I també gràcies per totes les nits de festa que hem passat junts, totes les cançons que hem cantat damunt les cadires de qualsevol bar o al pòdium de la discoteca de semptre. Han sigut unes quantes nits que tampoc podré oblidar.

Agraeixo als professors tot el que m'han ensenyat: el que vull ser com a mestra i el que no, perquè de tots he aprés alguna cosa i de tots em quedarà algun record. I encara que els recordo a tots vull fer menció a alguns: l'Àngela perquè deixava les coses ben clares i perquè tenia amb ella la complicitat dialectal; l'Amparo perquè ensenyava veritablement didàctica de les matemàtiques i era tan dura com era necessari; en Jordi perquè és un geni de les noves tecnologies i perquè em va transmetre la filosofia del fes-ho tu mateix, la importància del programari lliure i el canvi que comporta tot allò 2.0 i perquè ens va fer entendre que la clau del canvi tecnològic és el canvi metodològic; en Tomàs perquè estimava més Ausiàs March que jo i perquè les seues classes de literatura catalana eren una delícia, perquè m'encantava anar a les seues classes i vaig lamentar molt acabar l'assignatura; en Vicent perquè estimava més Estellés que jo, pel seu humor semàntic i les seues jornades sobre l'Obra d'Estellés; en Miquel perquè em va guiar en els primers passos per descobrir l'escola nova, l'escola llibertària i tot el que no era l'escola tradicional que fins llavors coneixia; en Cristian perquè va ser un magnífic tutor de pràctiques i és un excel·lent director de l'escola de la presó, perquè em va mostrar una altra visió de l'educació que no s'amaga entre llibres de text i quaderns de cal·ligrafia sinó entre cel·les i rehabilitacions; la Montserrat i la Fàtima perquè són dues grans mestres i dues grans filòlogues que van més enllà d'ensenyar llengua, pels seus consells... Me'n deixo molts, però com a tot arreu, a la universitat he trobat persones que m'han marcat més que altres.

I per últim, i no menys important, agraeixo a les persones que m'han donat ànims encara que només haja sigut durant una part d'aquests tres anys per les seues bones intencions. Pels que també m'han aguantat ploreres (per telèfon, per correu o en persona), pels que han patit les meues males contestacions i males llets i malòsties i histèries diverses, pels que m'han abraçat quan més falta em feia o m'han cridat l'atenció perquè reaccionés a temps i canviés el xip que em porta a l'autodestrucció, pels que enyorat entre setmana i he adorat quan he tingut a prop, pels que m'han arrencat un somriure en qualsevol moment i situació... En definitiva, pels qui heu estat al meu costat en algun moment o altre o en tots els que heu pogut: gràcies. Moltes, moltíssimes gràcies.

I sobretot gràcies per fer de mi, mica en mica, millor persona. Ho deixo aquí, no perquè no tinga més coses que agrair sinó perquè, els que em coneixen ja ho saben, sóc de llàgrima fàcil i ja quasi no veig ni el que escric. Per acabar només voldria dir que si algun dia arribo a transmetre tot el que m'heu ensenyat em sentiré plenament feliç.

Continuarà, piltrafes...

Quin futur ens espera?

2010-08-25T23:22:00.000+01:00

Potser és que jo sóc pessimista de mena i tinc encara aquell puntet dels punks del no future. La veritat, però, és que miro el jovent d'avui en dia i no m'hi solc sentir identificada. Les meues preocupacions no són qui és el pretendent de Mujeres, Hombres y Viceversa, ni quines són les 10 últimes cançons que han sortit a la llum (o a la foscor) de les discoteques poligoneres, ni l'únic llibre que m'he llegit en l'últim any és Crepúsculo, ni penjo més de 100 fotos cada vegada que surto de festa, ni escolto només la música que em venen per la ràdio tal o qual, ni compro la Cuore per veure que no sóc tan lletja com penso quan estic deprimida.

Ma mare sempre conta que quan ella era jove es respiraven altres aires. Començava la democràcia, es reclamava l'ensenyament en català, es feien concerts en català (Lluís Llach, Raimon, Al tall, La trinca, etc.) i tota la gent jove del poble hi acudia. I també anaven a les discoteques i escoltaven la música del moment... Però era gent que s'implicava prou més amb les coses de la política. I aquesta gent, 25 anys després i desenganyats per la transició i decebuts amb la democràcia avui en dia han perdut també aquella il·lusió per un món millor.

No vull pensar, doncs, quin futur ens espera a la generació que ni tan sols sentim la il·lusió d'un món millor. La majoria de la gent jove d'avui en dia no ha anat mai a una manifestació, no ha protestat per res i no és perquè les coses vagen millor sinó perquè s'ha perdut l'esperit crític. I és precisament aquest el gran perill del nostre futur: no tindre esperit crític, no tindre la capacitat de pensar per un mateix si la qüestió X és positiva o negativa o si la qüestió Y pareix positiva però és negativa.

Quin futur ens espera si som uns ingenus i pensem que el que ens ven la classe política ha de ser positiu per força? Quin futur ens espera si som carn de capitalisme i uns caníbals addictes a la pròpia carn? Joves que ho han tingut sense esforç i que no tindran res perquè els tocarà hipotecar la vida per un lloc on viure. I pagaran cada mes amb un salari precari d'una feina precària tot i haver passat per una universitat. Una universitat on van fer una carrera que no sabien si volien fer però que van estudiar per pur continuisme, perquè després de la selectivitat s'estudia una carrera, en tingues motivacions o no... Quin futur ens espera!

XXXIIè Aplec dels Ports

2010-07-22T22:56:00.003+01:00

Un any més, ens allarguem fins la comarca dels Ports per assistir a l'Aplec. Enguany toca a Vilafranca, on a més a més, hi ha bons companys. Si d'una cosa estic segura és que la gent de Vilafranca ha treballat tot l'any per tal que siga possible que un any més (i ja en van 32) joves i no tan joves d'arreu de la geografia catalana gaudim d'uns dies de festa i reivindicació. A més a més, la reivindicació d'enguany pren més força perquè es reivindica que la població de Vilafranca, que institucionalment pertany a l'Alt Maestrat, forma part dels Ports. La història dels Ports i la història de Vilafranca sempre han anat unides.

A l'Aplequer podeu trobar les reivindicacions dels companys de l'Aplec així com el manifest, que a mi em va posar la carn de gallina.

Les històries d'amors impossibles no solen acabar bé

2010-07-05T22:39:00.002+01:00

Els humans som així: ens atreuen i emocionen les històries d'amor que neixen en les condicions més adverses, improvables i fins i tot absurdes, però oblidem que per cada final feliç, n'hiha un milió que no prosperaran mai.

Maletes perdudes, JORDI PUNTÍ.

Ja és aquí... després de petits esforços

2010-06-29T22:10:00.001+01:00

Ja és aquí, ja està publicat el llibre Eines per a la docència en centres penitenciaris coordinat per Josep Cristià Linares Bayo. És un recull de projectes i activitats que ha dut a terme el claustre del Centre Penitenciari d'Albocàsser amb la pretensió d'ampliar la bibliografia d'experiències educatives a les escoles de les presons. Està publicat per onadaedicions.com i consta de 16 articles entre els quals n'hi ha un que vam escriure una companya de classe i una piltrafeta mateixa. 206 pàgines per oferir idees per aconseguir l'alfabetització de persones adultes en un context especial com és el d'una presó i continuar la seua educació en els cicles posteriors.

La presentació del llibre es va dur a terme a la Universitat Jaume I el passat divendres 25 de juny. I amb aquest llibre esperem haver aportat el nostre menudet gra d'arena i estic segura que els mestres que l'han escrit seguiran treballant per fer del món un lloc una mica millor.

L'esforç de la mort...

2010-06-18T08:32:00.001+01:00

¡Que la vida se tome la pena de matarme,

ya que yo no me tomo la pena de vivir!

MANUEL MACHADO

Avui fa 2 anys...

2010-06-15T16:04:00.000+01:00

que enmig d'exàmens com estic ara encetava el bloc de les piltrafes. Al llarg de dos anys he parlat de moltes coses i no sé si he dit res, però el cas és que tindre un bloc serveix per posar ordre a algunes idees que volten per la ment i que plasmes en un moment donat amb unes línies virtuals i a més a més, amb la virtut de fer-ho ordenadament i la facilitat de poder-ho tornar a llegir fent uns pocs clics.

Els que heu estat uns segons segons pel bloc heu arribat, entre altres pels cercadors i no deixa de ser curiós com... M'heu trobat quan us preguntàveu si el Sénia és frontera o quan buscàveu el centre dels Països Catalans. La meua experiència a la presó també m'ha apropat visitants que cercaven com és l'escola a la presó o quina feina hi fan els mestres que hi treballen. Les citacions (de llibres, d'amor, d'educació) també m'han fet aparéixer a google. Fer l'amor, follar, follar a Vinaròs, follar a Alcanar i diferents maneres de fer l'amor també us han dut a aquest bloc. He escrit alguna dita com a les penes punyalades o qui no en fa de jove no conta de vell que pel que es veu han fet el meu bloc una mica més conegut. Personatges com: Valentí Pinyot, Natalia Santacreu, Joan Fuster, Claudio Gabriel Sanna han ocupat algun article i m'han fet mereixedora de la vostra visita.

En el fons, que el google analytics em conte que algú es deixa perdre per aquest trosset de cibermón li dóna una mica de sentit a continuar tenint-lo obert perquè ja se sap, escrivim per ser llegits i a pesar dels últims atacs d'spam continuaré escrivint quatre ratlles de tant en tant...

Els amants

2010-05-30T23:34:00.000+01:00

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

Vicent Andrés Estellés

Potser sóc jo que sóc una ignorant que no entèn res...

2010-05-19T19:40:00.003+01:00

O potser porto massa hores davant ordinadors i apunts entre comentaris de text de Pasqual Mas, el Satiricón i algun Ensayo sobre lo cursi i davant d'estadístiques que no havia vist mai i que provo de comprendre. Potser és això o potser que la mentida i la manipulació tenen formes molt humanes.

Del Projecte Castor s'han dit moltes mentides, i més que se'n diran. Deien que només serà una planta d'emmagatzemament de gas, que no tindrà repercussions per a la salut ni el medi ambient i totes aquelles coses que els interessa dir. I el defensaven fermament, molt probablement, sense haver-se llegit ni una pàgina del projecte. I a aquells que criticaven el projecte i n'advertien els perills els tractaven d'alarmistes, quan per exemple explicaven que no només seria una planta d'emmagatzemament de gas sinó que el gas viatjaria pel gasoducte fins a les empreses del totxo. Però tan era, perquè al principi tots hi van estar en contra però prompte se'n van desdir i aquells que van de verd i alguns que van de roig (i els dedico el conte del comunista de la bicicleta) també s'hi van posar a favor i en feien apologia. Però la incoherència era tan gran, que aquells polítics del poble que el defensaven militaven a partits que a nivell autonòmic hi lluitaven en contra.

Avui ha arribat a les meues mans (o més bé als meus ulls) una notícia segons la qual el Castor procurarà la suficiència energètica amb gas natural. No havíem quedat que només emmagatzemàvem? Com podem ajudar a la suficiència energètica del sector rajoler només emmagatzemant? No deu ser que emmagatzemarem i subministrarem? A poc a poc, la veritat sura com la merda (com la merda que ens menjarem, i disculpeu l'escatologia). Però es veu que les persones encara creuen en la bona voluntat de la classe política (de les grans empreses no cal parlar-ne), deu ser que no tenen prou exemples diàriament de casos de corrupció, manipulació i altres dedicacions d'aquesta gent. O és que potser sóc jo que sóc una ignorant que no entèn res...

Mirades o ulls?

2010-05-12T10:56:00.001+01:00

Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d'uns ulls.

Mirall trencat, MERCÈ RODOREDA

El comunista de la bicicleta

2010-05-10T19:29:00.001+01:00

Diu això que era una vegada un home molt conscienciat socialment, que no creia en les desigualtats socials i que volia un món millor i més just. I segueix la història contant que va decidir militar al Partit Comunista del seu poble ja que creia que aquest partit defensava els ideals pels quals ell volia lluitar.
Un bon dia, decidit es va plantar a la seu del partit per informar-se de com podia convertir-se en un bon camarada. Va arribar i li van explicar quines eren les condicions per formar part del Partit Comunista.
- Aquí, com comprendràs, tot és de tots. - Li van dir.
- Clar, estic d'acord. - Va contestar.
- Si algú té una casa, la casa és de tots i si algun dia la necessitem la podem utilitzar.
- Ah, molt bé! - Afirmava el petit comunista.
- Si algú té un cotxe, el cotxe és de tots. Si algú té llibres, els llibres són de tots. - Li explicava el company.
- Exacte, com ha de ser: tot de tots.
- Si algú té una bicicleta, la bicicleta...
- Ah, no! Ni parlar-ne! La bicicleta és meua!

De què es queixa el Madrid?

2010-04-12T22:44:00.000+01:00

Sempre és bonic veure jugar el Barça. És emocionant quan ho fa contra el Madrid. I no hi ha paraules quan el guanya i ni tan sols el deixa jugar tot i estar a casa. Ja tocava tornar-los a guanyar, perquè ni el 2-6 ni l'1-0 els va escarmentar. La seua prepotència és innata, la seua xuleria és congènita i no poden fer-hi més. Diuen que els seus gens inclouen la paraula Europa, que tenen al millor jugador del món, que són galàctics i no sé quantes coses més. S'han hagut de tragar les paraules moltes vegades però tan és. S'han gastat molts milions però no estan contents amb els resultats. I jo penso que ho haurien d'estar: van segons i només els guanya el millor equip del món. Així que no entenc de què és queixen, anaven empatats en punts amb el Barça i ara 3 punts els separen. Ells però, ja tenen en ment canviar d'entrenador i deuen voler fitxar més jugadors estrelles (o estrellats) i són tan pobres que només tenen diners.

Ara que ja no en parla ningú, Millennium

2010-03-16T14:47:00.003Z

Quan el primer llibre de la trilogia de Larsson va caure a les meues mans ni tan sols sabia ben bé de què anava, però n'havia sentit parlar tant, que encuriosida vaig començar a llegir-ne les primeres pàgines. Em preguntava si realment seria la novel·la negra del segle i crec que he trobat una resposta a nivell personal.

La novel·la del suec narra la història de Mikael Blomkvist, Lisbeth Salander i la família Vanger. Una trama on una hacker excepcional ajuda un periodista polèmic, que ha de complir tres mesos de presó, a resoldre la desaparició d'una adolescent fa 40 anys. Enmig de tot això: un porc sàdic violador, embolics amorosos, una revista que s'encarrega de traure a la llum estafadors capitalistes, nazis i secrets bíblics, una cambra del terror i alguna sorpresa cap al final de llibre que no sé si m'esperava. I la història continua amb els problemes de la Lisbeth i la corrupció política i policial amb un agent de la SAPO.

Una sèrie de capítols que no deixen ningú indiferent i que et fan entrar en la psicologia d'uns personatges que no trobes cada dia pel carrer. Els dos protagonistes són dues persones completament diferents, oposades quasi bé. Però els dos cauen simpàtics. Ella és poca cosa però no té mai por de res, actua tan instintivament que a vegades no sembla humana, però en el fons té un cor molt tou que batega i la fa més persona que molts altres personatges. A ell li agraden les dones però li agrada més la seua feina, no es compromet ni amb les dones ni amb el treball que no li interessa però pot passar-se nits en vetlla per una dona que l'encanta o per una feina que l'apassiona.

Les més de 2000 pàgines que completen la trilogia, podrien haver-ne sigut la meitat perfectament si l'autor hagués condensat la informació. Podríem dir que hi ha molta palla però aquesta també és una de les característiques de Larsson: tot de detalls arrodoneixen la història i la fan versemblant. A més, les estadístiques reals que apareixen abans de cada part del llibre fan que la història de ficció recorde la vida real, cosa que li dóna un punt més tràgic i esgarrifós.

I com deia al principi, la resposta a la pregunta crec que és que més que la novel·la negra del segle és la novel·la més popular de l'any 2009. Va ser el llibre de ficció més venut el Sant Jordi de l'any passat. Les raons són senzilles: és una lectura molt fàcil (no he hagut de buscar absolutament cap paraula al diccionari) però a la vegada enganxa (hi ha hams per tal que el lector pique i seguisca llegint forts i molt ben situats) i és un llibre entretingut, amè i distret. Així doncs, més enllà de ser o no ser la novel·la negra del segle (la qual cosa és bastant difícil de determinar ja que queden 90 anys per davant) em fa l'efecte que és un llibre per a la gent que no està acostumada a llegir: oracions senzilles, vocabulari fàcil, narració lineal sense salts que no deixa cap fil sense lligar. Potser és per això que tenen èxit els best seller.

En definitiva, són uns llibres recomanables tant si llegeixes sovint com si ho fas de tant en tant. Quan acabes el tercer en trobes a faltar un quart. I això és sens dubte una bona notícia.

Condons per a tots

2010-03-14T19:26:00.003Z

Fa poc va sortir la notícia que Suïssa comercialitzarà preservatius de mida XS per a no sé si dir xiquets o joves de 12 a 14 anys. Les mides dels condons XS són de 4.5 cm de diàmetre (la resta 5.2 cm) i 19 cm de longitud. És a dir, que a més d'un adult ja li aniran bé. Evidentment la campanya és molt més mediàtica si parlem de xiquets de 12 anys. Més d'un s'escandalitza en sentir aquestes notícies.

Jo crec que la qüestió no és, o no hauria de ser, si els xiquets de 12 anys follen o no follen si no si saben què és realment follar. Les criatures des de ben menudes tenen curiositat pel seu sexe i sovint se'l toquen perquè senten plaer. I possiblement als 12 hi deu haver qui ja es masturba i una minoria dins la minoria han degut mantindre alguna relació sexual. I a Suïssa han decidit que hi ha gent que a partir dels 12 anys manté relacions sexuals que tinguen la possibilitat de fer-ho protegint-se de les malalties de transmissió sexual i dels embarassos. I aquesta mesura està bé perquè no incita a follar, com poden pensar alguns, i dóna solucions a aquells que ho fan (i que molt possiblement tenen més de 12 anys).

Però jo hi veig un petit problema que no sé si els suïssos han resolt o si és que directament no el tenen. Als 16 anys són molts els joves que no conceben el sexe com res més que la penetració i això pot ser causa de la poca formació sobre sexualitat que tenen i de les grans dosis de fantasia (ja siga per internet o per la pròpia imaginació) que han rebut. No em vull imaginar si són, encara, més joves.

Les sèries o pel·lícules americanes sempre retrataven la pèrdua de la virginitat com aquell dia o aquella nit tan bonics amb veletes damunt la tauleta, alguna música suau de fons, on el capità de l'equip de futbol feia l'amor amb la capitana de les animadores i només faltava que els acompanyessen focs artificials i que dos anys després es casessen. Res més lluny de la realitat. Xavals i xavales es troben plens de dubtes quan veuen que ve el moment de deixar de ser verges. Segurament no tenen un lloc adequat per fer-ho i tampoc saben per on començar. Possiblement ningú els ha explicat res i les seues nocions parteixen de les escenes cinematogràfiques. Ningú els ha contat que la noia no cridarà com una boja per ser penetrada. I els tabús no ajuden a deixar enrere els pudors per conèixer el seu cos.

Una persona aprèn a follar follant. Des de l'experiència. I no sé si se m'acut algun altre exemple tan clar d'aprenentatge significatiu que el mateix sexe. Ara bé, convé enderrocar els mites que corren sobre la sexualitat perquè sinó més d'un pot endur-se una decepció. I una persona de 12, 13, 14, 15 o 16 anys hauria de saber que el clítoris és la part més sensible del cos de la dona, que un orgasme dura uns segons, que abans de l'ejaculació hi ha risc de quedar-se embarassada i unes quantes coses més. Perquè el sexe és per a gaudir-lo i la primera vegada no és la més idílica, sinó generalment la més patètica. I des de les escoles i des dels instituts no s'hauria de tractar el sexe com un tema tabú perquè això només comporta que hi haja més ignorants sexuals decebuts. És necessària una educació sexual així com ho és en tots els altres àmbits de la vida i educar en la sexualitat no és que vinga una sexòloga a fer una xarrada un dia a l'any, ensenye un preservatiu i li'l pose a un plàtan ni tampoc que repartisquen preservatius el dia mundial de la lluita contra la SIDA perquè més d'un acabarà volant per l'aula o al cap d'algun graciós. L'educació sexual és un camí cap a una sexualitat responsable, sana i satisfactòria lluny dels mites i dels tabús.

Natalia Santacreu no té cap culpa

2010-03-10T13:35:00.088Z

Natalia Santacreu és una xiqueta que va fer un control de Coneixement del Medi en castellà. Com que a l'escola que va Natalia Santacreu l'assignatura de Coneixement del Medi és en valencià, Natalia havia de fer el control en valencià. I com que no el va fer en valencià, va suspendre. I això és així perquè l'educació primària ha de garantir que Natalia Santacreu, quan sortirà de l'escola sabrà expressar-se correctament en castellà i en valencià.

Els mitjans de la caverna espanyola defensen que Natalia Santacreu té el dret d'expressar-se en la llengua que vulga perquè esto es España. Però Natalia Santacreu és una xiqueta i només opina el que li han fet opinar. A Natalia Santacreu li parlen en castellà a casa, com a tants altres xiquets els poden parlar romanés, francés o la llengua que siga, però a tots els han de parlar valencià a l'escola.

Potser Natalia Santacreu és la niña de Rajoy, el que és cert és que va llegir una carta (dubto molt que l'escrigués ella) al ministre Gabilondo perquè havia suspés per fer un examen en castellà. Què dolça, Natalia Santacreu i què crues aquelles paraules. Natalia Santacreu no té cap culpa de no saber que al País Valencià hi ha dues llengües que mereixen el mateix respecte, que les ha de conèixer per igual i que a més a més, el valencià com que és una llengua que des de fa 25 anys té una llei que pretèn la seua recuperació està més protegida. I farem com si ens creiéssem això de la llei.

Natalia Santacreu no té cap culpa que son pare no conega la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià ni que son pare no s'haja llegit el Projecte Curricular del Centre i que ni tan sols conega la Constitució del seu estimat país. El valencià és llengua oficial al País Valencià, tan oficial com el castellà encara que els diferencia una qüestió molt important: mentre que el valencià és un dret, el castellà és un deure. Però ells s'emparen en aquesta oficialitat de les dues llengües per expressar el seu dret d'usar el castellà.

Vegem, el bilingüisme porta a la desaparició d'una llengua. I en aquest cas és la meua, per això ja d'entrada deixo clar que hi estic en contra. Però com que el bilingüisme és una realitat potser caldria recordar unes quantes raons per defensar-lo davant dels monolingüistes radicals espanyols i la defensa anirà a favor d'ells, perquè són ells els primers que haurien d'estar a favor del bilingüisme.
En primer lloc, si els xiquets valencianoparlants aprenguessen valencià i castellà portarien gran ventatja a aquells xiquets castellanoparlants que no aprenguessen valencià. Estudis sobre el rendiment escolar i el bilingüisme ho demostren.
En segon lloc perquè en molts casos, la distinció d'aules entre valencianoparlants i castellanoparlants seria classista. A les classes de valencianoparlants anirien els xiquets del poble, la majoria famílies de tota la vida i més benestants, mentre que a les classes de xiquets castellanoparlants anirien la gran majoria d'immigrants (tots els sud-americans perquè compartirien llengua, molts musulmans ja que els pares els parlen en castellà, els de l'est perquè també aprenen primer castellà, etc) també hi anirien els fills i néts de la immigració dels anys 60 i unes poques famílies benestants que han educat els seus fills en castellà. Possiblement els mateixos a qui no els agrada l'educació en valencià tampoc els agrada l'educació multicultural. I si els agrada l'educació classista preferirien la classe de valencianoparlants.
Per altra banda, i entrant en termes de legalitat, el Currículum de Primària que redacta la Generalitat Valenciana estableix el conjunt d'objectius, les competències bàsiques, els continguts, els mètodes pedagògics i els criteris d'avaluació d'aquesta etapa de l'educació. I com que l'escola no està fora de la llei, ho ha de complir. El mateix passa amb els Programes d'Educació Bilingües o Plurilingüe, les escoles decideixen quin programa volen aplicar tenint el compte el seu alumnat i si algun alumne no vol seguir el programa d'una escola no té més remei que canviar d'escola. Si a l'escola apliquen un PIP i algú vol que el seu fill siga escolaritzat amb un PEV, no ho pot fer canviar. Doncs el mateix passa, o hauria de passar, a l'inversa.
El més fotut de tot plegat és que la Conselleria ha acabat donant-li la raó al pare de Natalia Santacreu, contradient-se amb les seues propies lleis. Però és que clar, que al País Valencià governat pel PP se l'acuse de no voler fer les coses en castellà és molt greu. I deuen haver decidit donar la raó a l'excepció de tot un poble. I que les escoles siguen can pixa: vosté com vol criar els seus fills? O potser no, potser això només ha passat perquè qui s'ha queixat ho ha fet per no poder fer una cosa en castellà. Si les queixes fossen per no poder-la fer en valencià o per qualsevol altre motiu s'haguessen silenciat com tantíssimes altres coses.

Un principi i un final

2010-02-28T21:49:00.001Z

Ja hem dit adéu al pràcticum III i segurament la pròxima vegada que em plante davant de 25 caretes no siga acompanyada d'un mestre supervisor. Enguany acabo les pràctiques agraïda i contenta d'haver compartit 200 hores amb un mestre de qui he aprés molt i 28 criatures que m'han ensenyat encara més.

Les pràctiques t'apropen a la realitat de l'escola, que ve a ser la realitat de la societat i moltes vegades, aquesta realitat és ben trista. Xiquets que arriben tard, tot sols i sense desdejunar-se a l'escola; alumnes que no poden portar el material perquè sons pares no els el compren; infants que no porten els deures fets ni repassen la lliçó a casa; maleducats que no coneixen el respecte pels altres i que són els grans defensats dels pares i fills de pares despreocupats que culparan de tot els mestres.

Però a l'escola també podem trobar un lloc per reflexionar al voltant de totes les coses que ens envolten i fa gràcia sentir un xiquet de 7 anys explicant com n'és de perjudicial el CO2 i com en són d'importants les plantes. A l'aula s'aprenen moltes coses i una de les més importants és que tots aprenem de tots.

En el fons però, tinc la sensació que l'escola no avança al ritme de la societat: la forma de fer les classes de la majoria dels mestres dels alumnes d'avui no són tan diferents de la forma de fer les classes dels mestres que vaig tindre jo a l'escola.

Si començava dient que la realitat que trobem a l'escola ve a ser la realitat que trobem a la societat i tenim en compte que la societat de fa deu anys no és la societat d'avui, potser caldria obrir un espai per a la reflexió i plantejar-nos si és que aquell model de fa deu anys és tan perfecte que no cal canviar-lo.

I fins aquí el final, encara que el principi comporta un final: un final que podia preveure però que no deixa de sorprendre'm.

Paradoxes de la vida

2010-02-04T18:02:00.001Z

El fet d'haver nascut en una família aristocràtica no impedeix que Robin Hood odiï profundament la desigualtat social.

Guadalajara, QUIM MONZÓ.

Tot al seu lloc

2010-02-03T22:16:00.001Z

Deu fer dos anys que vam haver de retirar les coses que tenien algun valor per a nosaltres de casa dels auelos. El motiu és senzill: havien d'enderrocar la casa per fer-ne uns pisos que la crisi ha destruït abans de posar la primera pedra . I deu fer quasi dos anys que teníem alguns dels llibres de ma uelo per un garatge on criaven pols i poca cosa més. Endreçar-los ha sigut una feina que hem anat deixant potser per una mescla d'enyorança melangiosa i mandra trista. Al cap de dos anys, però, no tenim ja cap excusa per no posar ordre entre aquells llibres. I entre els de ma uelo i els meus he anat omplint la prestatgeria.

La qüestió és que mentre ordenava els llibres (originals en català, originals en castellà, traduïts al català, traduïts al castellà, llibres sobre el poble i la comarca, llibres de llengua, llibres sobre educació, etc) pensava que ma uelo era una persona que llegia molt i que possiblement la meua afició als llibres em ve d'ell. I això m'ha recordat una conversa que vaig tindre amb un professor d'Història de l'Educació que se sorprenia quan li comentava que jo sempre solc dur un llibre entre mans i a casa meua no he vist els meus pares llegir pràcticament mai. Amb el temps m'he adonat que qui estava farta de veure llegir era a ma uelo. Així doncs, no deixava de tindre raó el professor quan deia que una persona que llig molt és perquè ha vist llegir a casa i en el meu cas era a casa dels auelos, on he passat tantes tardes.

Suposo, que l'admiració que sempre m'havia despertat la figuro de ma uelo mentre llegia atentament un llibre que jo no coneixia em va transmetre aquest plaer per la lectura. No dubto que aquesta és la millor herència que em va poder deixar.

La voluntat...

2010-01-25T21:39:00.002Z

La volunat és la virtut dels mediocres.

Gràcies per la propina, FERRAN TORRENT.

4t centenari de l'arribada de la relíquia de Sant Sebastià

2010-01-14T22:42:00.000Z

Hi ha pobles que celebren les quinquennals (com Alcanar), n'hi ha que celebren sexennis (com Morella) i a Vinaròs celebrem cinquantenaris. Enguany fa 400 anys que va arribar la Relíquia de Sant Sebastià (que conté el dit del sant) a Vinaròs. Segons conta la història, navegava una barca en mig d'una forta tempesta i els tripulants van decidir que al primer poble que poguessen entrar regalarien la relíquia. El que segueix és l'explicació d'uns suposats miracles així que deixem la història aquí.
Els actes amb què els vinarossencs celebrem el quart centenari són variats: teatre per als més menuts, activitats culinàries (un dia fan sémola, un altre olla vinarossenca, una ronda de mistela i pastissets i han creat un pastís per a l'ocasió), la fundició de dues campanes (Sebastià i Misericòrdia) al carrer, processons per a passejar la Relíquia, conferències, i per últim, El camí de foc, una idea de Carles Santos que pretén il·luminar la Relíquia fins a l'ermita amb torxes: a partir de les 4 de la matinada, els vinarossencs inscrits començaran a pujar a l'ermita cadascú amb una atxa.
I amb el quart centari em ve a la memòria ma uela quan m'explicava coses del cinquantenari anterior i apesarada es lamentava perquè no viuria el centenari.

Del 2009 al 2010

2010-01-04T21:37:00.001Z

El 2009 ha passat a la història i encetem el 2010. Diuen que les coses que han passat ens han de servir per aprendre, encara que no sempre tenim la capacitat de fer-ho i jo solc entropessar diverses vegades amb la mateixa pedra.
El 2009 no va ser un any fàcil. Ha suposat uns quants canvis significatius a la meua vida: poc tenia a veure com començava i com acabava l'any. I entre Santiago, París, Perpinyà, València, Barcelona, Castelló, Alcanar i Vinaròs, podria destacar un Carnaval i una Magdalena passats per rom, unes pràctiques agredolces, dues visites a la presó que ens han fet més persones, moltes hores de fer repàs, uns dijous desfassats, les tasques i els USERs, un voluntariat per la llengua gratificant, l'últim desembre d'exàmens de la carrera, un adéu amarg com tots els adéus, un hola especial com no tots els holes, un canvi de look interior i exterior, un altre 25 d'abril i un primer 7 de novembre, fenòmens del facebook i el tuenti... I més coses que sap qui ha de saber.
I el 2010 que ve pinta molt bé i l'agafem amb ganes com toca i seguint amb la tònica qui no en fa de jove no en conta de vell.

Polítics, referèndums i algun altre tema polèmic

2009-12-14T08:32:00.004Z

No solc escriure sobre política, per a aquests temes hi ha gent que ho fa molt millor que jo, però tampoc podia ignorar la realitat. Sentia de bon de matí les declaracions dels polítics de torn del PP i el PSOE i estava sorprenentment d'acord amb el del PP. M'explicaré: el PSOE intenta ignorar els referèndums mentre que el PP alerta de la seua transcendència política. Ara bé, el punt de divergència entre Esteban González i jo és que la transcedència que ell veu com una amenaça perillosa per a la unitat d'aquell país que respecta tan poc la pluralitat, jo la veig com un futur esperançador que s'ha obert amb un debat de la forma més democràtica que podem imaginar: consultant al poble quin vol que siga el seu futur.
Poder celebrar a 231 municipis un referèndum sobre la independència de Catalunya, ja es pot considerar tot un èxit perquè vol dir que a nivell local hi ha gent capaç d'organitzar-se i treballar conjuntament per un objectiu clar, i que a cadascun d'aquells pobles hi ha gent que ha anat a votar tot i saber que el seu vot no anava enlloc però que igualment expressen el seu desig. No crec, doncs, que l'èxit depenga dels resultats, que han estat ben positius, o de la participació, que ha sigut baixa però convé recordar que són votacions no vinculants i que qui no ha votat no vol dir que hi estiga en contra.
No sé si al 2014 se celebrà, com augurava Carod Rovira, un referèndum a nivell principatí, que no nacional malauradament. Però si arriba el moment que tot el Principat pot pronunciar-se sobre la independència no serà gràcies a ERC ni a cap partit sinó que serà mèrit dels qui fan política sense tindre un xofer al volant, ni un DVD al seient de darrere, ni dietes pagades que afarten panxes que només volen sortir a la foto. Esperem que al 2014 el debat no gire entorn d'un estatut més que retallat.
I el que va començar a Arenys de Munt va estenent-se per part del país. Perquè sembla ser que quan creues el Sénia no trobes un altre país però sí que trobes la gent o amb una bena als ulls o apretant-los per tal de no veure-hi. Nosaltres ens haurem de conformar amb paraules, ens queden encara una mica lluny els fets, i en aquest cas amb les declaracions de la Mònica Oltra que obren una petita escletxa de llum enmig de la fosca situació del País Valencià.

A la presó

2009-11-01T21:17:00.003Z

Quan pensem en el treball dels mestres ens els imaginem davant uns 20 alumnes amb el guix a la mà i el llibre obert damunt la taula. Deixant de banda si aquesta idea dels docents em sembla o no l'adequada, he de dir que és, com a mínim, simplista i que oblida bona part de les possibilitats laborals que podem trobar a la realitat. La formació d'adults és una d'aquestes possibilitats i potser una de les menys habituals és la formació d'adults a la presó.

Aquesta setmana hem visitat la presó. Entrar a la presó és tota una experiència que et canvia la concepció que podies tindre d'aquesta institució. Els nervis abans d'entrar-hi eren lògics i evidents. La presó des de fora intimida, des de dins impacta. A la presó trobem de tot i podríem dir que és tot el que la societat ha rebutjat en algun moment o altre. Hi ha llicenciats, analfabets, drogadictes, lladres, corruptes, mafiosos, gent d'aquí, gent de fora... Gent que en algun moment de la seua vida ha caigut en la temptació d'incomplir la llei. No seré jo qui descriga què o qui podem trobar-hi. La nostra visita no anava per aquí. Vam visitar la presó per veure com és l'escola de la presó que és un dels mòduls que la formen.

En primer lloc cal destacar que tots els que van a l'escola de la presó és perquè tenen interés d'anar-hi. Són homes que assisteixen a les classes totalment motivats i amb ganes d'estar-hi. I això té també un inconvenient: si un dia no els abelleix, no hi van. Això comporta una inestabilitat ben palpable ja que els mestres poden trobar-se l'aula plena o menys de 7 alumnes. Així doncs, l'escola de la presó no té res a veure amb qualsevol altre tipus d'escola i la feina que els mestres hi duen a terme tampoc.

Una de les coses que més em va cridar l'atenció és que els mestres estan tot sols davant els alumnes i no només això sinó que no hi ha cap funcionari de presó en tot el mòdul. Des de fora podem pensar que cada racó de la presó està vigiladíssim i que hi ha cossos de seguretat cada pocs metres. La realitat, però, és molt diferent. Ens explicaven els mestres que el fet de no tindre vigilants de seguretat al mòdul de l'escola no creien que fos un problema per a la seua integritat física ja que els presos els respecten. El problema és que quan surten de les classes es troben presos de mòduls diferents i és possible que hi haja alguna baralla. Evidentment, no és feina dels mestres separar dos presos que estan apallissant-se, però ho han hagut de fer més d'una vegada.

La mancança de recursos no afecta tan sols el tema de la seguretat: a la presó els mestres es veuen privats de moltes coses i s'han de barallar continuament amb l'administració. La feina a la presó és dura, però alhora molt gratificant. I és que, al cap i a la fi a la presó tracten amb persones que tenen drets i han pogut cometre uns errors que estan pagant i que s'hauria d'intentar que no es repetissen. Però una vegada més, és més fàcil trobar professionals molt competents i amb moltes ganes de treballar durament per aportar el seu granet d'arena a la societat que no facilitats a l'hora de dur a terme aquesta tasca.

Ser Joan Fuster

2009-10-20T16:50:00.002+01:00

És complicat posar-se a escriure al voltant de la figura de Joan Fuster si ets, mínimament, conscient de la seua intel·lectualitat. El documental Ser Joan Fuster està dividit en etapes (que es presenten mitjançant alguns dels seus famosos aforismes) i segueix un ordre cronològic al voltant dels fets més importants de la vida del suecà.

Hi intervenen més de 30 personalitats com: Lluís Llach (cantautor), Rafael Matoses (exalcalde de Sueca), Josep Lluís Bausset (professor i activista cultural), Antoni Seva (filòleg), Júlia Blasco (professora de Filologia), Lola Badia (filòloga), Adolf Bertran (periodista i escriptor), Vícent Pitarch (filòleg i sociolingüista), Jordi Pujol (president de la Generalitat de Catalunya), Eliseu Climent (editor), Manuel Alcaraz (professor de Dret Constitucional i exdiputat), Eulàlia Duran (historiadora), Raimon (cantautor), Jaume Lloret (metge), Ricard Pérez Casado (exalcalde de València), Manuel Boix (pintor), Antoni Domingo (mestre), Maria Ruiz (empleada domèstica), Enric Sòria (escriptor i periodista) i altres. A més, al documental apareixen dues entrevistes concedides per Joan Fuster que ens permeten conèixer-lo a través de les seues pròpies paraules.

L'extens fons fotogràfic de Joan Fuster ha permés vestir el documental amb les imatges més adequades per a cada moment. I si la tria d'imatges ha il·lustrat magníficament Joan Fuster, la tria de cançons no s'ha quedat curta. Llach, Raimon i La Muixeranga s'encarreguen de posar les notes musicals.

El documental no és només una biografia de Joan Fuster sinó que també és una anàlisi del seu personatge i la importància que va tindre no només al País Valencià sinó als Països Catalans. El petit Joan Fuster, fill d'un carlista i primer alcalde franquista de Sueca i una mestra de dibuix, troba a faltar durant la seua infància llibres a la seua disposició però això no li impedeix començar a escriure des de ben jove. De més gran, estudia Dret a València i exerceix d'advocat per motius econòmics. És lector de clàssics i aviat col·labora amb revistes de l'exili. Els seus llibres impacten els lectors i molesten el sector espanyolista ben arrelat a València. Fuster organitza rutes polítiques per a formar les noves generacions de valencians compromesos amb el seu territori. La transició és una època d'anhels trencada per dos atemptats amb bomba i una sèrie d'amenaces que retiren un Fuster cansat dels escenaris socials i polítics.

Assagista, poeta, advocat, periodista o filòleg, feia bé afirmant que la seua professió era la de ser Joan Fuster: un intel·lectual que pretén analitzar amb una mirada crítica la realitat del seu país i proposar els pilars sobre els quals fonamentar-ne el futur. Joan Fuster és el paradigma d'un polifacètic compromés amb el seu país com ni tan sols la majoria dels polítics ho estan.

La influència de Joan Fuster arriba als nostres dies. Qui no haja llegit Joan Fuster segur que coneix algú que l'ha llegit, o això voldria pensar. El seu paper en la construcció dels Països Catalans és fonamental ja que s'atreveix a defensar que ser valencià és una forma de ser català. Joan Fuster no té problemes per acceptar que els Països Catalans són una nació i que el País Valencià en forma part. Això no agrada no només a la dreta espanyola sinó també a l'esquerra i és que ben mirat a tots els atemoreix una Espanya divisible i no tan unida. Així doncs, no és estrany que el blaverisme influís tan notòriament en la societat valenciana: no són pocs els sectors a qui interessava crear un odi anticatalanista que encara no s'ha eradicat. I Joan Fuster va haver de patir les conseqüències de la violència més rància i feixista, paradoxalment, en temps de transició.

La mort de Joan Fuster no va acabar amb les seues idees, però aquestes tampoc van tindre la influència política que mereixien. Sembla que ser que al nostre país s'escolta abans la veu de la corrupció que no la de la intel·lectualitat.

Desinhibir-se

2009-10-18T20:02:00.004+01:00

No m'he sentit mai gaire desinhibida pel que fa al sexe. (...) Però tu em vas remoure alguna cosa a dins meu. Mai no en tenia prou. Devia tenir alguna cosa a veure amb el fet que tu mai no demanes res a canvi.

Els homes que no estimaven les dones, STIEG LARSSON.

Avui fa 100 anys...

2009-10-13T08:56:00.002+01:00

que van afusellar el mestre Francesc Ferrer i Guàrdia. Podríem considerar-lo el fundador de l'Escola Moderna, un moviment que es basava en la pedagogia llibertària i que volia trencar amb unes tradicions pedagògiques més que qüestionades.
En una època en què la majoria de la població era analfabeta i que el monopoli de l'educació estava en mans de l'església, el moviment de l'Escola Moderna es plantejava grans canvis educatius. Volia allunyar l'educació de la religió i basar l'aprenentatge en la ciència i no en la fe. Creia en el ple desenvolupament de les capacitats individuals de cada alumne com a objectiu de la seua instrucció. Defensava que l'ensenyament s'havia d'adaptar a les capacitats psicològiques de l'aprenent. En definitiva, pretenia educar la classe obrera de manera racionalista, secular i no coercitiva. Proposava un ensenyament laic, científic i mixt. Tota una série de canvis substancials: practicava la coeducació, utilitzava l'experimentació com a metologia pedagògica i tenia uns ideals polítics que tot i apostar per un món més just no beneficiaven aquells que tenien i tenen la paella pel mànec.
Francesc Ferrer i Guàrdia va ser assassinat pels feixistes perquè creia que un altre món era possible i que una de les claus per canviar-lo era l'escola, una escola que no s'assentava en l'opressió, la por, les creences i la repressió sinó que pretenia desenvolupar la solidaritat, la fraternitat i la justícia social així com crear individus lliures i utilitzar la racionalitat adquirint un esperit crític.
Però, evidentment, el poder no podia permetre que els diumenges enlloc d'anar a missa a l'escola de Ferrer i Guàrdia s'organitzessen xerrades obertes per a pares i alumnes, una clara alternativa al punt de trobada tradicional sota la el crucifix.
Malauradament moltes de les idees que defensava Ferrer i Guàrdia no van anar més enllà i és que sembla ser que al país de los toros, la sangria i les sevillanes poc els interessen les innovacions pedagògiques i els néts d'aquells assassins segueixen tan impunes com els avis celebrant assassinats o genocidis i trauen l'exèrcit al carrer en un acte repugnant típic d'un país de pandereta. Ja se sap, de tots els que desfilaven, la cabra és qui té més coneixement.

Spotify

2009-10-06T11:52:00.002+01:00

Fa un temps em van enviar una invitació per utilitzar l'Spotify, ara ja es pot descarregar gratuïtament i sense invitació. L'Spotify és una aplicació o un programa que s'utilitza per escoltar música a través d'streaming o flux de dades. És a dir, que gràcies a l'Spotify pots escoltar música sense necessitat de tindre-la a l'ordinador, això sí, cal estar connectat a internet.
A l'Spotify podem trobar una mica de tot i el millor és anar provant, buscar i tornar a escoltar cançons que fa mil anys que no escoltàvem. És fàcil d'instal·lar i d'utilitzar i només té un petit inconvenient i és que cada cert temps s'atura la reproducció de cançons i posen un anunci o dos.
I ara estem d'enhorabona ja que han afegit més grups en català com Manel, Els Pets i, com no podia ser d'una altra manera, Antònia Font.

La vida i la mort

2009-09-24T15:29:00.003+01:00

La vida no és l'estat natural de les persones, que som uns morts aficionats que hem vengut a la vida de vacances però que fins que no tornem a ser morts no tornarem a tenir res solucionat, som guiris al país de la vida, som uns domingueros.

El misteri de l'amor. JOAN MIQUEL OLIVER.

Lo Sénia no és frontera II

2009-09-17T09:29:00.005+01:00

M'agradava escoltar ma uela quan me contava que pujava a vore els bous a Alcanar i deia en veu baixeta que els bous tan li fotien que anava perquè hi tenia amigues i així berenaven totes juntes i feien la festa que es feia llavors. M'agrada escoltar ma iaia quan conta que baixaven a peu a comprar-se les sabates a Vinaròs. M'agrada escoltar mon pare quan conta que feia autostop per baixar a la discoteca a Vinaròs els diumenges a la tarde o quan conta que el seu entrenador de handbol era vinarossenc. M'agrada escoltar ma mare que conta que pujaven a les festes d'Alcanar i n'anaven més del compte en un sol cotxe o quan m'explica que a la botiga baixaven canareves a comprar. M'agradava pujar a Alcanar tots els caps de setmana quan era menuda. Amb raons, ma uelos devien dir que parlava canareu. I és evident que no em sentia estranya al poble de mon pare, ni sentia que atravessava una frontera que em duia a un altre país. Perquè el meu país no acabava quan entrava a Alcanar.
No entenc de fronteres. No entenc que una nació acabe al poble de mon pare i l'altra comence al poble de ma mare. I no ho entenc quan són dos pobles que han estat sempre ben units. Hi ha qui vol minoritzar la situació dient que això és normal i que passa en tots els pobles fronterers i posen exemples de pobles fronterers de nacions diferents. Però no, no és el cas, perquè la nostra nació comença a Salses i acaba a Guardarmar. Perquè el centre dels Països Catalans és un lloc on compartim i no dividim i la demagògia barata dels nord o els del sud ens la passem per on volem quan ens ajuntem i cantem allò de Lo Sénia no és frontera...

Chulo madrileño

2009-08-31T22:41:00.005+01:00

O com fer mal als ulls amb dues paraules...

Per desgràcia he hagut de patir més d'una vegada la xuleria que gasten els (vull pensar que només són alguns) madrilenys. Odio l'arrogància amb què tracten la resta, la supèrbia que desprenen i els aires de superioritat que es creuen posseir.
Avui he entrat innocentment a la web del Marca, ho confesso, perquè volia veure com anava el Barça-Sporting. I quina ha sigut la meua sorpresa que m'ha tapat el web un banner publicitari que s'anava fent més i més gran. M'ha sorprés perquè deia: 2-6 "La afición cree que es la derrota más dolorosa de la historia". I segons el mateix anunci pots seleccionar el text i escriure-hi el que vulgues. Òstia, penso, estos del Marca s'han tornat bojos. Jo tota graciosa selecciono el text i em disposo a escriure Madrid=Merda. I quina és la meua doble sorpresa quan veig que a cada lletra que teclejo em va apareixent la cara del nou chulo madrileño: el senyoret Cristiano Ronaldo amb el seu posat prepotent. Indignant la publicitat enganyosa que gasten estos del Madrid. Indignant la cara del cregut de Cristiano Ronaldo. Indignant la chulería madrileña.

S'acaba l'estiu

2009-08-30T21:19:00.001+01:00

Un estiu diferent, completament i radical. I feliç, molt feliç... encara que s'acabe.
La Cuca voltant per casa i fent-ne de les seues. La mare que vol farcir-nos amb massa menjar. Hores de repàs i de el subjecte mai porta preposició, quan passem el número que multiplica la ics a l'altra banda de la igualtat el passem dividint i no restant, no t'oblides de la intuïció i la deducció quan expliques les regles del mètode i ara nervis d'última hora i els comiats, que sempre fan peneta. Sense companyies ujieres, Castelló és el paradigma de la contradicció. Succedanis, moixonets, manies inconfessables i més coses increïbles. El Toledo i les seues aventures. I etapes de la vida.
I ara vénen els exàmens: dos concretament. I a partir del 9 de setembre sóc tota vacances!

El decreixement

2009-08-28T07:53:00.005+01:00

El decreixement fa una crítica punyent a la societat de consum i ens parla de la crisi ecològica, però sobretot ens motiva amb les propostes, amb la necessitat de buscar alternatives. És, d'altra banda, trencador amb el concepte de "desenvolupament sostenible", que és una fal·làcia que ens permet tenir la consciència tranquil·la mentre seguim sense qüestionar el nostre destructor model de vida, pensant que és possible fer compatible el creixement econòmic i la conservació ecològica.

Abolim la banca, ENRIC DURAN.

Dones i sexe

2009-08-24T11:25:00.004+01:00

Una notícia ha cridat la meua atenció desagradablement. Mentre buscava un article per a que un dels alumnes a qui faig repàs fes un comentari vaig trobar un títular provocador Si no hay sexo, no hay comida. Apareixia a El País i amagava una notícia que aconseguia provocar: un fàstig immens.
Es tracta d'una llei que ha dictat el govern d'Afganistan segons la qual els marits xiïtes poden castigar sense menjar les dones que es neguen a practicar sexe. És a dir, que el sexe es concep com un dret de l'home i una obligació de la dona. La llei a Afganistan se suposa que pot regular, fins i tot, això i el govern es veu amb la llibertat de decidir obligar les dones a mantindre relacions sexuals amb els seus marits o retirar-los el menjar. És vergonyós forçar algú a practicar sexe, però és encara més penós si és la teua parella i se suposa que l'estimes.
Sincerament, no és que m'haja sorprés la notícia (quan a un país la religió i la política van de la mà no podem esperar res de bo) però m'ha indignat de mala manera. Quan era menuda em va impactar moltíssim un reportatge sobre l'ablació del clítoris i de fet, encara quan hi penso no puc evitar una esgarrifança pel cos. I ve a ser tot el mateix: sotmetre la dona, fins al punt de decidir la seua sexualitat.
És totalment normal que algú rebutge el sexe quan no el gaudeix i la llei hauria de garantir el dret a aquest rebuig i no l'obligació de mantindre relacions sexuals no consentides. Però moltes vegades el món sembla que gire al revés i suposo que ens hauríem de sentir estúpidament afortunats de no haver de passar fam si no volem follar. Deia Marx que el progrés social pot ser mesurat per la posició social del sexe femení, així doncs, queda encara molt camí per progressar

A les penes punyalades

2009-08-10T19:52:00.000+01:00

I als disgustos gots de vi.

O més fa qui vol que qui pot i a qui Déu busca, a Déu troba... Ja se sap que qui no en passa, no en conta i que a cada Sant, el seu ciri i aire que vol dir vent.

I més clar: aigua.

Playlist

2009-08-02T23:48:00.000+01:00

Avui he afegit un simpàtic gadget al piltrafa-bloc i és la Playlist. És fàcil de gestionar i és que tan sols t'has de crear un usuari a www.playlist.com i anar buscant les cançons que vols afegir-hi. Un avís: i ha poca música en català i no he pogut trobar Antònia Font (indignant, ja ho sé).
A banda d'això, permet publicar la llista diversos llocs: Facebook, Myspace i evidentment a pàgines personals com el bloc. A més a més, a la pàgina hi pots afegir amics i després pots crear llistes conjuntament.
Per últim hi ha dues maneres d'incrustar el gadget: una és generant el codi html i enganxant-lo al gadget html i l'altra és utilitzant el gadget de la Playlist i indicant-li el número de la vostra Playlist. Si ho feu d'aquesta última manera teniu l'opció de triar una màscara per al reproductor.

En definitiva, aquí està la meua primera llista esperant un click al play.

L'enamorament

2009-07-30T20:34:00.004+01:00

Quan t'enamores és que busques el que no tens. I per això quan penses en l'altre t'entristeixes. És com entrar en una habitació que vas perdre fa molt temps i que et porta bons records.

Kafka a la platja, HARUKI MURAKAMI.

La Pelu

2009-07-29T15:23:00.003+01:00

O un canvi més (de look, aquesta vegada)

Sempre he pensat que quan hi ha alguna cosa que canvia dins teu també canvies per fora. De fet no sóc l'única que pensa que renovar-se per dins és renovar-se per fora. Segur que a tots ens sona allò de Te renueva por dentro y eso, se nota por fuera.
Doncs bé, després de quasi un any sense entrar a la perruqueria, m'ha semblat més que convenient un retorn urgent. Tornar a sentir l'olor de cabell quasi cremat pels eixugacabells, l'olor de tints, permanents i mescles diverses, l'olor de xampú, mascareta, laca i altres potingues. Notar el dolor del coll mal recolzat contra el rentacaps. Sentir com l'aigua vol baixar coll avall i no aturar-se només en el teu cap. Després el soroll de les tisores mutilant les fibres capil·lars. Mirar a terra i veure que tot allò et pertanyia i que desfer-se'n ha sigut prou fàcil.
Així que a les 5.30 m'he plantat a la pelu i no hi he sortit fins les 8.30. I després de tints, xampús variats, cremes hidratants, laques, navalles i tisores la meua perruca ha quedat reduïda a una tercera part com a molt. Més tard sessió d'eixugacabells, raspalls punxencs i planxes i el resultat... El resultat més val no comentar-lo.
Inevitable avui mencionar Pepet i Marieta i el seu La Pelu. Volia un canvi i aquí tinc el canvi.

Aplec dels Ports

2009-07-21T20:46:00.003+01:00

Enguany se celebra el XXXIè Aplec dels Ports a La Mata un municipi situat a la vora del riu Cantavella. El 1978 va ser el primer aplec a Todolella i fins avui en dia cada any (excepte el 2006) han anat organitzant-lo a les diferents poblacions de la comarca d'Els Ports. Es diu ràpid però organitzar 31 aplecs a les diferents poblacions de la comarca té, com a mínim, el seu mèrit. Però l'aplec, cada any amb el seu lema, ha anat avançant i ha arribat fins avui.
Per aquest cap de setmana han programat trobades de xarangues, excursions pel terme, teatres, una taula redona sobre l'educació, castellers, concerts i orquestres. En fi, que si podeu no us el perdeu i gaudiu de la festa reinvindicativa de La Mata.

Gràcies, Pep

2009-07-14T13:26:00.001+01:00

Ara que només preocupen els fitxatges i que volen ser protagonistes aquells que haurien d'ocupar la premsa rosa més que no l'esportiva, jo vull homenatjar un home. I aquest home és Josep Guardiola i Sala.
Quan vam saber que Pep seria l'entrenador del Barça hi havia qui no hi confiava, qui no donava res per ell. Però el temps ha fet tancar aquestes boques. Jo penso que Pep ha mamat bon futbol. Sincerament, crec que és un home en moltíssimes capacitats: és intel·ligent, li agrada el seu treball, sent passió pel futbol i pel Barça, és modest i humil i coneix l'afició blaugrana com pràcticament ningú. I no seré jo qui destaque les seues capacitats futbolístiques, no crec que n'entenga tant.
L'equip de Pep ens ha portat tres títols: la Champions, la Lliga i la Copa. I no ens calen fitxatges mediàtics per sentir-nos orgullosos del nostre equip. Però sembla que l'única forma de robar el protagonisme que es mereix el Barça és a base de cares conegudes per a lluir una camiseta d'un color que no és ni color.
En fi, gràcies Pep per encarnar l'esperit del Barça.

Poca vergonya seria tindre'n

2009-07-11T10:38:00.004+01:00

O com ser un corrupte que trau majoria absoluta...

Fa temps que sentim parlar del Cas Gürtel i de les trames de corrupció que envolten el si del PP. Si a l'Estat Espanyol és un tema preocupant, al País Valencià passa de taca d'oli. El president de la Generalitat surt imputat per un assumpte d'uns tratges que no és res més que la punta de l'iceberg. I ni dimiteix, ni dimitirà. Ni tan sols el PP els ha suspès de militància com sí que ha fet amb altres. I és que, a més a més, tots corren a defensar-se de les acusacions i acusen els altres d'actuar com ells. Fins i tot Barberà compara l'afer dels tratges amb acceptar unes anxoves.
El pitjor de tot això no són els tratges regalats, són les adjudicacions i concessions que hi ha darrere. El pitjor de tot això és que al NoDo valencià no se n'ha sentit parlar. I no passa res, seguirem votant PP. Perquè, en el fons, em fa l'efecte que el problema no és Camps, Barberà o el PP en general sinó que el problema són els valencians.

El plaer no és animal

2009-07-02T14:03:00.003+01:00

Quin egoisme el de Déu de donar tant de plaer només a les criatures que va fer a la seva semblança.

Cirera, JOAN-LLUÍS LLUÍS.

Cuca

2009-06-28T20:36:00.003+01:00

O com amb els 20 anys he incorporat una responsabilitat més a la meua vida.

Va nàixer el 4 d'abril del 2009 i va arribar a les meues mans el 23 de juny del mateix any. És una Bulldogueta francesa. Té la cara tacada. Li rodegen els dos ulls negres dues taques del mateix color. Els seus ulls són vius i curiosos. És xata, el nas és diminut però la boca gran. Però si té una cosa gran són les orelles, les mou segons què vol sentir i sempre van ertetes. Té una cara simpàtica i és una monada. Està primeta i el cos també és blanc i negre. A les nits plora perquè s'enyora i de dia no para d'anar d'aquí cap allà. És l'alegria de la casa. La tenim tots mimada i busquem la seua atenció constament. El nom que més es repeteix cada dia és: Cuca! Només té ganes de jugar i a nosaltres ja ens va bé.

Benvinguda a la meua vida, Cuca!

20 anys

2009-06-23T06:00:00.002+01:00

Avui fa 20 anys a la ciutat de Tortosa naixia esta piltrafa...
No sol agradar-me parlar de mi, però potser els meus 20 anys s'ho mereixen i d'aquí uns anys quan torne a entrar al bloc (si no l'esborro abans) me'n puc riure de mi i tot! Tampoc sol agradar-me fer anys, ni el dia del meu aniversari, però potser hauria de començar a canviar!
I seguim perquè... qui no ne fa de jove, no ne conta de vell...

Un dia trist

2009-06-17T14:28:00.003+01:00

Avui és un dia trist. És un dia en què es fa efectiu allò que havíem perdut, i el que havíem perdut no era més que un trosset del nostre poble. Molts records m'acompanyen tot el dia, ma uela i ma uelo vénen per moments a la memòria i, inevitablement, als ulls. I sento com si, per tot això, fossen més morts que mai.
Intento no pensar-hi massa, però no m'ho trac del cap. Una herència que venia de més de tres generacions convertida en xifres. Em sembla trist i no puc fer-hi més. Per cada sentiment un zero... No m'ho crec, no m'ho vull creure. No m'agrada gens.
Serà dur passar per aquell carrer on quan no n'hi havia vam passar tantes hores jugant. Serà díficil explicar que jo feia de mestra imaginària a les portes d'un garatge d'una casa que ni hi és ni hi serà mai més. Serà impossible no pensar que volíem que aquell carrer dugués el nom de la nostra família. I no serà mai més res nostre encara que nosaltres sempre ho veurem així.

1 any

2009-06-15T00:21:00.000+01:00

El 15 de juny de, 2008, quan l'estiu ja ens obria les portes i encara em quedaven 13 dies per acabar els exàmens, vaig decidir crear un altre bloc. De feia un temps que l'antic ja no m'agradava. Em vaig guardar els escrits que vaig pensar que podia reciclar en algun altre moment i vaig esborrar pràcticament la resta. Encara el podeu trobar i ara no recull més que quatre cançons que en el seu moment em van acompanyar.
Avui fa un any que vaig obrir el bloc. Moltes coses han canviat en un any. Moltes coses he escrit en un any, algunes les he publicat, altres han passat a ser esborranys. He tingut moments més productius i moments en què no tenia res a dir. Canvis d'humor d'un post a un altre, res estrany en mi. Hi hagut moments en què m'he plantejat no escriure-hi més però tard o d'hora hi he tornat.
El bloc m'ha servit per desfogar-me massa vegades. El meu propòsit era un altre. Jo volia paraules amables, dolces i bons records per anar guardant en aquesta memòria virtual. Però realment això no té cap sentit. La vida no són només les coses bones. I potser el que importa és saber aprofitar les coses bones per gaudir-ne i les no tan bones per aprendre'n.
Siga com siga, avui fa un any que vaig estrenar aquest trosset de ciber-espai. I com no podia ser d'altra manera voldria agrair, a tot aquell que ha perdut una estona llegint-me, la seua visita i a qui m'ha dedicat unes línies donant la seua opinió, el seu comentari.

To be continued, piltrafes.

A la mare...

2009-06-05T20:47:00.004+01:00

Avui, definitivament, necessito homenatjar ma mare. Encara que dic que és una pesada, tot i que moltes vegades li contesto malament, malgrat que discutim fàcilment, jo no seria jo sense ma mare.

Ella és qui em fa veure el got mig ple i no completament buit com faig jo. La jefa m'ajuda a tirar endavant. La Lena sempre creu ens els meus projectes i hi posa tanta il·lusió com jo, em valora i sap fer-me valorar. La mama m'ha fet plorar moltes vegades i les que me'n farà. Amb la mami he rigut molt i el que riurem. Elena ha estat sempre al meu costat i no mai m'ha deixat sola quan l'he necessitat, encara que fes falta vindre de València o anar a Castelló. Mariaelena ha volgut ser la mare que no va poder tindre perquè les circumstàncies familiars no ho permetien. Helen ho ha deixat tot pels seus fills i sempre se n'ha preocupat, encara que això suposés deixar les seues coses de banda. Eleneta m'ha ensenyat moltíssimes coses que no surten als llibres.

Ma mare i jo no ens diem "t'estimo" quan pengem el telèfon. Ma mare i jo parlem quan volem alguna cosa. Ma mare i jo ens diem les coses clares quan hi ha res que no ens agrada. Ma mare i jo no compartim confidències. Ma mare i jo no som amigues. Ma mare i jo som una mare i una filla que es tenen confiança, que saben que poden barallar-se, que s'envien a pastar, que poden passar-se moltes hores xarrant gitades al llit, que es coneixen massa bé...

I d'aquí poc farà anys que ma mare em va parir, que va passar unes de les pitjors setmanes a l'hospital tement que em moriria. I no puc sinó recordar mil històries amb ella que m'han unit més que quan ens lligava un cordó umbilical.

Per tot això que no et diré i més coses, gràcies mare.

Toca exiliar-se.

2009-06-02T11:12:00.004+01:00

I un mp4 ple de cançons que no sé si vull escoltar, que no sé si vull recordar.
I una hora de viatge sense comiat. I 15 minuts per plantar-me davant d'uns apunts.
I unes retrobades que potser m'abelleixen.
I un café repugnant. I un paquet de Chester o de Camel, tan me fot.
I poques ganes de tot. I moltes ganes de no res.
I tants folis escrits. I tantes pàgines en blanc.
I tantes hores desperta. I tantes hores sense somniar.
I toca exiliar-se?
...
I toca estudiar?

I és quan som només una piltrafa que m'escric i me dibuix...

Claudio Gabriel Sanna

2009-05-24T13:00:00.001+01:00

Des de l'Alguer, aquella petita ciutat quasi perduda situada a Sardenya on encara es parla català, Claudio Gabriel Sanna escriu sobre la seua terra, reinvindica la seua cultura, compon cançons i canta balades antigues i allò que ell mateix inventa. Ha publicat quatre discos i ha participat en diversos festivals internacionals europeus.
Dóna la seua pròpia visió de la situació de la llengua a la ciutat catalana de Sardenya en una entrevista concedida a Vilaweb. Unes de les seues afirmacions és que Ryanair pot salvar l'alguerés perquè hi viatja més gent jove i això desperta l'orgull lingüístic en la gent jove de l'Alguer. I precisament dedica a aquest tema la cançó Santa Mare Llengua, Santa Ryanair.
Us recomano que l'escolteu, podeu trobar canaçons seues a seu myspace.

Hi ha coses que no tenen preu

2009-05-22T09:26:00.002+01:00

35 fotocòpies perquè passem de llegir-nos-en 100 = 1.75€
unes rosquilles quadrades roges = 0.80€
una botella d'aigua de litre i mig fresqueta = 0.75 €
dues hores de reflexions, confessions i apostes malèvoles a la llum tardana de l'Àgora i arribar a la conclusió que hem de pensar més amb nosaltres mateixes i que 20 anys no són res i aprendre a gaudir de la bona companyia mentre hauríem d'estar estudiant i acabar recordant amb nostàlgia allò que encara no ha acabat = no té preu

Perroflauta no, gràcies

2009-05-10T23:24:00.003+01:00

Si t'agrada els grupets de punk que no coneix ni sa mare, que tenen un cantant que no entén ni son pare i que sonen com un corral de gallines...
Si t'agrada allò que diuen que és ska però que en realitat no són més que succedanis del punk anteriorment descrit amb un teclat...
Si t'agrada el que se suposa que és oi! però que sembla més un conjunt de sorolls que han coincidit en l'espai i el temps....
Si, sobretot, t'agrada anar als concerts d'aquests grups i foter-te tot tipus de drogues...
Si odies la dutxa i t'agrada la ronya entre els teus dits...
Si t'encanten les rastes naturals o les crestes fetes amb el greix del cabell...
Si toques la flauta i repeteixes mil vegades una cançó que tu has anat inventant...
Si tens un gos com més gran, pelut, brut i mort de fam millor...
Si t'emportes el gos allà on vas i el deixes solt i passes d'ell...
Si véns birra fresca a un euro amb una nevereta portàtil o un carro de la compra...
Si el diners que guanyes venent birra te'ls gastes amb spit, costo del güeno o substàncies similars...
Si vas pel món demanant de tot: cigars, spit, porros, birra, diners, mòbils...
Si dius que ets anarquista però en realitat fas pudor (metafòrica) d'espanyolista...

Per favor, mil vegades per favor, quedat allà on eTs i no vages a les manifestacions.
Segueix sent com eres però al teu hàbitat. Agrairé, personalment, que t'hi quedes i que no em relacionen amb tu.

Records

2009-04-15T22:28:00.002+01:00

Són curiosos els records vénen quan volen i se'n van quan els dóna la gana. Perquè sí un dia, en un moment donat, recordes una frase que et va dir algú i va quedar guardada a la memòria o alguna cosa que et va passar i sense saber-ho va quedar arxivada al cervell.
És bonic recordar, és una manera de seguir vivint aquells moments. Jo solc recordar i d'una cosa passo a una altra i tinc mil històries per contar.
M'agrada recordar, especialment la gent que he estimat i que malauradament ja no són aquí. Recordo moltes coses de la meua infància: les tardes a ca els agüelos escrivint a una porta que feia de pissarra, els problemes tan difícils que em plantejava m'agüelo, els entrepans de pa sucat amb tomaca i pernil que només m'agüela sabia fer, les preguntes de cada dia de l'agüelo vellet, la sabateria i les dones una mica xafarderes, els dies a la botiga de ma mare, l'hora del pati, els rams de flors a la mestra, les baralles amb ma cosina per qualsevol ximpleria, les vacances a Prullans, el naixement de mon germà... Totes aquelles coses amb què vaig créixer i formen part de mi.
I espero, d'aquí uns quants anys anar recordant les coses que em passen ara perquè com deia Marco Valerio Marcial poder gaudir dels records de la vida és viure dues vegades.

L'avorriment

2009-03-27T16:01:00.002Z

Que avorrit! Ho diuen els alumnes i els mestres, ho diuen els comentaristes de llibres i de televisió, en una mena de demanda desesperada d'estar sempre distrets, d'ignorar els beneficis d'estar sol, molta estona i fent servir el cap. Jo m'avorreixo rarament.

El gust amarg de la cervesa, ISABEL-CLARA SIMÓ.

2009 promet

2009-03-17T13:50:00.003Z

Des que ha començat l'any ha sigut un no parar i això que la festa de cap d'any no va ser especialment res(ni divertida, ni avorrida, ni alcohòlica, ni abstèmia...) més que romàntica, que també està bé.
Acabaven les festes nadaloses i començava una setmana i mitja farcida d'exàmens. Dies molt llargs a la biblioteca que van fer que una setmana semblés més aviat un mes. Però superada amb escreix la maleïda setmana ens vam submergir en un Pràcticum II.
I com tot a la meua vida tenia una cara ben dolça i preciosa i una altra cara amarga com la fel. Tot i això, unes personetes de 7 anys em van estimar i em van fer estimar-los i ignorar tot el que no dóna res de bo. Vaig poder comprovar, de primera mà, que la pràctica fa mestres.
Per acabar aquest mes al poble vam encetar un viatge a Santiago de Compostel·la que mereix unes línies a part i exclusives. Quan vam tornar de Galícia ens esperava Carnaval amb les seues nits eternes de festa, riure, alcohol i desfasamenta en general.
Una setmana de classe i una malalta al llit i s'apropava perillosament la Magdalena que no ens va decebre. Un dijous dels pocs que he sortit i com cap: moltes cançons d'equip, molts piques futbolístics i molt bona gent. Un dissabte que no prometia molt i que va acabar sent genial: sopar tapes i cerveses, ron i coca-cola de postres i xurros de ressopar i tot amenitzat per càntics locals i lemes futbolístics sublims.
I el millor de tot és que encara queda un cap de setmana més de Magdalena, que ja sento l'olor de la mona de Pasqua i que hi ha plans que ens esperen en girar la cantonada.

Proximitat o llunyania

2009-03-06T11:52:00.005Z

Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem.

La pell freda, ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL.

Trepadores i trepadors

2009-02-12T21:24:00.004Z

Els botànics anomenen trepadores aquelles plantes que no es mantenen alçades per elles mateixes sinó que necessiten un suport per enfilar-se. Creiexen ràpidament i poden arribar a matar altres plantes ja que els lleven la llum del sol.

Però jo no m'he tornat jardinera per un dia ni vull parlar de plantes de cap tipus. A mi m'interessa parlar d'un tipus de persona molt comú a la societat: els trepes. Uns individus que ronden per les classes i pels llocs de treball tot sovint.

Ser un trepa és, sens dubte, una metàfora sensacional. Relacionat amb les plantes trepadores, ser un trepa vol dir ser una persona que per arribar al cim d'allò que considera "èxit" és capaç de fer el que siga. Si s'ha de jugar brut, juga brut; si s'ha de fer la cameta als companys, es fa la cameta als companys; si s'ha de fer la pilota a tal, es fa la pilota a tal i així un llarg etcètera de fets.

Als trepes se'ls sol reconèixer fàcilment: s'aprofiten del primer que passa, mai no ajuden ningú sense que hi haja interessos pel mig, van a la seua, no tenen massa miraments per la resta, no diuen les coses a la cara... mira si és bona persona!

En definitiva, si la vostra rutina és avorrida, si esteu cansats de la monotonia, si esteu fats de la tranquil·litat... poseu un trepa a la vostra vida!

Petits plaer de la vida

2009-02-10T21:28:00.000Z

Traure un peu del llit, notar que fora fa fred i tornar a posar el peuet a dins
Rentar-se les dents dins la dutxa
Cantar a la dutxa cançons ben alegres
Despertar-se de nit i veure que queden unes quantes hores per seguir dormint
Trobar un wc quan fa molta estona que t'aguantes la pixera i... quin descans!
Sentir una cançó, que volia sentir o en la qual pensava, de manera casual
Acabar un bon llibre.
Acabar un treball que he fet amb moltes ganes.
Traure bona nota a un examen que m'he treballat
Sentir una olor que porta bones vibracions.
Sentir l'olor de les coses noves o netes.
Gitar-me al llit acabada de dutxar, amb els llençols i el pijama nets.
Prendre el sol quan fa fred.
Una coca-cola fresca quan fa calor.
Veure que es fan grans els articles que vaig començar a la viquipèdia
Beure alguna cosa calenteta quan fa molt de fred
Embrutar-me les pans de guix
El pa amb xocolata
El pa amb tomaca, sal i oli
Mirar com es mouen els núvols pel cel
Notar que uns peuets calentets toquen els meus geladets
Estar dues hores parlant d'aquí i d'allà i no dir res
Un cigarret d'aquests per plaer
Un cigarret i un caferet d'aquests per plaer
Tornar a veure algú que fa molt que no veus (i tinc ganes de veure, evident no?)
Sortir una estona i acabar de festa
Poder afegir dia a dia algun plaer més

Hi ha coses que no es poden detindre

2009-02-02T23:11:00.005Z

Podran tallar totes les flors, però no podran detindre la primavera.

PABLO NERUDA

Follar o fer l'amor

2009-02-02T22:13:00.006Z

Fa temps vaig veure una pel·lícula el títol de la qual era: pintar o fer l'amor. I des de fa temps em rondava pel cap la idea d'escriure sobre "follar o fer l'amor". Hi ha qui no ho diferencia, qui pensa que ambdós actes venen a ser el mateix: qüestió de sensibilitats i de matisos. Jo crec que cada cosa té el seu què, el seu moment i unes característiques que els fan particulars.

Follar és traure l'instint sexual, satisfer les necessitats sexuals i apagar el desig carnal. Follar té un sentit més salvatge, més primitiu, més calent, més luxuriós. L'objectiu de follar és obtenir el màxim plaer possible. Follar no involucra sentiments, és sexe pur. Follar és un acte físic, pot ser químic.

Fer l'amor és expressar amb el cos el que se sent per una persona. Fer l'amor recorda suavitat, tendresa, afecte, tranquil·litat, unió, armonia, delicadesa. Fer l'amor involucra sentiments i només es pot fer amb la persona amb qui comparteixes aquests sentiments. L'objectiu de fer l'amor no només és l'obtenció de plaer sinó transmetre i compartir una série d'experiències que van més enllà del sexe. Fer l'amor no es limita al plaer físic, és un acte psicològic.

Moltes vegades es comença fent l'amor i s'acaba follant. També a la inversa. Siga com siga, que cadascú gaudisca tant com puga de les possibilitats que cos i ment ens ofereixen, que tot allò de pecats ha quedat enrere però tot això de tabús encara és, moltes vegades, el pa de cada dia. Com va dir Marilyn Monroe: "El sexe forma part de la naturalesa. Jo em porto de meravella amb la naturalesa".

30 de gener o Dia de la Pau

2009-01-30T19:37:00.004Z

El 30 de gener del 1948 van matar Gandhi però les seves reivindicacions no han mort del tot.
I avui jo m'emocionava i amb la carn de gallina i una llagrimeta a l'ull sentia com tota una escola cantava cançons per la pau, penjava un mural preciós del Gernika de Picasso i llegia un manifest amb veu alta i clara.
Potser hauríem d'aprendre una mica dels xiquets i les xiquetes: el món aniria millor i no només tindríem un dia de la Pau.

Resultats

2008-12-03T09:44:00.003Z

Si busques resultats diferents no faces sempre el mateix.

ALBERT EINSTEIN

La Web 2.0

2008-11-16T15:30:00.002Z

Si fins fa pocs anys internet servia principalment i bàsica per llegir, avui ens trobem amb una xarxa que ens permet llegir però també escriure, comunicar-nos, intercanviar coneixements i desenvolupar la intel·ligència col·lectiva. Això és la Web 2.0.
I tot plegat no és tant un canvi tecnològic sinó un canvi actitudinal. És més i millor qui més dóna, qui més aporta als altres.
El gran exemple de Web 2.0 és la Wikipedia. Una enciclopèdia virtual creada per a ser lliure, per a ser la veu d'aquells que en saben sobre tal o qual cosa, per a ensenyar i aprendre dels internautes.
Per a crear avui mateix una pàgina personal no cal tenir una gran quantitat de coneixements informàtics: només cal conèixer algun lloc on crear un bloc. I ja tenim una finestra oberta al món on expressar-nos.
La Web 2.0 ofereix experiències enriquidores a l'usuari: permet la publicació dels seus coneixements, la millora d'aquests, l'intercanvi d'opinions en temes que li interessen, la lectura i modificació d'allò que li importa, i un llarg etcètera.
Una dada curiosa és que hem consumit tanta informació proporcionada desinteressadament per altres usuaris d'internet que ens podríem passar la vida publicant a internet i encara "deuríem" moltes coses a aquesta humanitat virtual creadora del coneixement col·lectiu.

Parlar o callar

2008-11-10T11:45:00.002Z

Un mateix és amo del que calla i esclau del que parla.
SIGMUND FREUD

Ja és temps de mandarines

2008-11-04T11:38:00.002Z

I va arribant l'hivern i amb ell els seus fruits: mandarines i taronges. Ben fresquetes, mesclen l'acidesa i la dolçoreta en un sol gust. Deixen ben perfumades les mans. I ens protegeixen dels costipats, no com l'Actimel amb els seus L-Caseis imunonoséquè.
I va arribant l'hivern i amb ell les preocupacions de les mandarines. Perquè al supermercat van caríssimes però ja fa uns anys que és difícil collir-les de l'arbre i no perdre diners. Sempre que parlem d'especulació pensem en finques, hotels, residències de cases, gratacels, etc i que potser no especulen també amb el preu dels recursos naturals del sector primari?

RENFE

2008-11-02T11:09:00.002Z

Si hi ha algun organisme que descaradament s'aprofite i estafe la gent aquest és RENFE.
RENFE sap que ens pot fer tornar al poble en una llauna de sardines.
RENFE ens pot robar 5 euros per deixar-nos anar una hora plantats.
Si RENFE no posa més trens de Castelló a Tarragona no és perquè si ho fes no seguiria guanyant diners sinó perquè ara en guanya molts més.
RENFE pot seguir com ara perquè sap que té els usuaris assegurats: si vols tornar a casa hauràs de pujar al tren.
RENFE pot arribar amb retard però tu no et retardes a comprar el bitllet.

Jamendo

2008-10-26T19:28:00.003Z

Jamendo és una comunitat creada a partir de la música lliure. Els artistes hi pugen la seua música i la resta la podem escoltar i descarregar gratuïtament i legal, sempre no hi haja interessos comercials.

En general hi podem trobar bona música. Alguns exemples:

WE&DEM Un grup de reagge-roots des de Saragossa en anglés i castellà.

Un indescriptible Chevi amb les seues Love songs que fan parlar el piano.

Una mescla brasilera i catalana que forma Pedro Collares and Friends.

En català i des del Penedés he trobat el rock combatiu dels Camarada Kalashnikov.

També us recomano Ràdio Smiley, Ràdio Cool Cavemen, Ràdio KPHB i sobretot que aneu descobrint el món de la música lliure per vosaltres mateixos.

El mestre o la mestra ideal

2008-10-25T17:34:00.003+01:00

Una de les pràctiques que he fet aquesta setmana és dir com ha de ser el mestre o la mestra ideal i com ha de ser l'alumne o l'alumna ideal. És un text que no m'agradaria perdre, entre altres coses perquè voldria llegir-lo d'aquí uns anys i que voldria compartir amb la gent que, com jo, s'han qüestionat com seria el mestre o la mestra ideal. Si us interessa el podeu llegir i fer-hi les crítiques que hi trobeu convenients.

Caracteritizar el mestre ideal és una tasca de la qual per molt que en parlem sempre ens deixarem coses per dir. Tot i això aquí intentaré que queden paleses les que jo crec que han de ser les principals qualitats que ha de tindre el mestre o la mestra ideal.
Un bon mestre o una bona mestra és aquella persona que està atenta dels seus alumnes i que pretén que amb el seu treball se suplisquen les seues necessitats. S'ha d'interessar pel seu alumnat: per allò que pensen, per allò que senten, per allò que aprenen i com ho aprenen, per si entenen el que han d'entendre, etc. Ha de ser una persona dialogant, comprensiva, pacient i molt empàtica. Ha d'enfocar la seua activitat als alumnes, no a ell mateix, tot coneixent les seues necessitats gràcies a la relació bidireccional que estableix entre ell o ella i l'alumnat. Ha de saber adaptar-se a les circumstàncies.
Cal que siga una persona activa, amb empempta i energia, que explique les coses amb entusiasme i que desperte l'interés d'aquells que l'escolten, que utilitze la creativitat. Ha de motivar l'alumnat a participar en l'acte educactiu.
Un aspecte molt important és que el mestre ideal va formant-se a mesura que la seua carrera professional avança. Aprén de cada situació, pren nota d'allò que li interessa o li pot convindre en un futur i segueix llegint i estudiant sobre tot allò que envolta l'activitat docent. És convenient que compartisca experiències amb altres mestres.
Ha de ser una persona culta, que sàpiga les qüestions bàsiques de cada àrea del coneixement. A més a més, cal que valore la cultura i que s'interesse pels temes del seu entorn. Cal que es mantinga a l'actualitat del que passa al món i actualitzat quant a temes educatius.
El mestre ideal han d'intentar que els seus alumnes analitzen la realitat i puguen ser capaços de veure-la des d'una perspectiva crítica. Ha d'intentar que els alumnes reflexionen sobre les coses que passen al seu voltant i que formen una opinió basada en el coneixement d'allò que aprenen i no en falses creences.
També ha de ser una persona ordenada i responsable. Dins les seues qualitats no poden faltar el respecte i la tolerància i que eduque amb igualtat. Els i les mestres han de ser persones justes, que tracten els alumnes amb objectivitat i que garantisquen els drets a tots per igual. Han de demostrar coherència entre allò que diuen i allò que fan ja que moltes vegades són un model per l'educand.
La comunicació és una habilitat molt important en el docent ideal. Ha de saber explicar-se, fer-ho de forma clara i concisa, de bona voluntat, sense que li sàpiga mal haver-se de repetir, adaptant el seu discurs als receptors i amb la intenció que els receptors traguen profit d'allò que els conta. Ha d'establir una comunicació bidireccional amb l'alumnat per tal que sàpiga si hi ha coses que no entenen. Cal que corregisca els errors dels seus alumnes indicant-los què és el que fan malament i explicar-los com s'ha de fer.
Ha d'estar capacitat per al treball en grup. Cal que crega fermament en la cooperació: la seua classe no és quelcom aïllat de la resta sinó que es troba immers en una escola i a l'hora en la societat.
No li han de fer por les innovacions, ans al contrari, les ha d'acceptar i provar per tal d'investigar quines són les millors tècniques per a treballar a l'aula. El docent s'ha de proposar uns objectius, treballar per assolir-los i avaluar si s'han complit en acabar la seua tasca. Ha de ser autocrític.
El mestre ideal sent passió per la seua feina. Li agrada ensenyar i aprendre cada dia. Se sent satisfet de la tasca que duu a terme.

Festa UJI 2008

2008-10-18T19:55:00.003+01:00

Si us dic Tequila, La Gossa Sorda i Chimo Bayo en un mateix escenari què penseu? Que estic boja? Doncs bé, podria ser si no fos perquè la Universitat Jaume I ha conformat un cartell si més no curiós de veure i difícil de digerir, però sobretot gran, molt gran.
I barallant encara possibilitats a veure si podem gaudir dels grandíssims Lendakaris Muertos a Onda i del mític Chimo Bayo, com a mínim digne de veure. Una bona mescla de popisme, jipisme, bakalisme i punkisme a tope...

Boleta

2008-10-05T20:50:00.002+01:00

Des d'ahir ha entrat a la meua vida un animalet de qui m'ocuparé i a qui cuidaré fins que la mort ens separe. Es diu Boleta i és una preciosa tortugueta Testudo Graeca. Com el seu nom indica és petiteta (com una moneda de 2€) i ben rodoneta. Encara té la closca toveta i menja molt poquet, raó per la qual li apropo els trossets de menjar a la boca. Es passa el dia fent el gandul i sempre que pot s'enterra a la terra. Així que puga penjaré una foto de la meua estimada Boleta i entendreu perquè desperta tota aquesta tendresa un animaló com aquest.
Benvinguda Boleta a la meua vida!

La bogeria amorosa

2008-10-02T11:46:00.000+01:00

Sempre hi ha una mica de bogeria en l'amor, sempre hi ha una mica de raó en la bogeria.

FRIEDRICHK NIETZCHE.

El temps

2008-09-29T18:47:00.003+01:00

No sé si hi deu haver res més relatiu que el temps i la seua noció... El dia en general m'ha passat volant, en canvi aquesta hora morta mentre espero l'última classe del dia m'està semblant eterna.
El que és cert és que el temps, com la mula, no recula...

L'escola democràtica

2008-09-22T20:40:00.003+01:00

Si l'escola fos realment democràtica no caldria insistir tant als estudiants amb els tòpics de la democràcia.

La (des)educació, NOAM CHOMSKY.

El desencís

2008-09-22T20:36:00.003+01:00

Des d'aleshores, el desencís m'ha fet comprendre per què hi ha al món coses que rutllen desballestades.

Cròniques de la veritat oculta, PERE CALDERS.

Antònia Font

2008-09-20T16:39:00.002+01:00

Ahir a la nit vaig poder assistir a un concert d'Antònia Font. En un escenari admirable, al Teatre Auditori del Camp de Mar i dels Jardins Antònia Font i The New Royal Philharmonic 4 Quesos Orchestra van presentar Coser i Cantar, el seu últim treball.

Hi ha grups amb les cançons dels quals podríem esbossar la banda sonora de la nostra vida. Antònia Font és un d'aquests grups ja que al seu ampli repertori musical hi podem trobar cançons per a tots els estats d'ànims, pràcticament tots els gustos, quasi tots els moments d'un dia, per a descriure moltes persones o coses que ens van passant. Tot i això, les lletres d'Antònia Font són surrealistes, espacials, astronàutiques, vibrants, fantàstiques, genials, que semblen improvisades i alhora tant elaborades...

Loco t'aporta alegria i ganes de viure, és molt contagiosa. Viure sense tu representa la tendresa, l'enamorament, et deixa un somriure a la boca. Alpinistes samurais són un conjunt records i més records. Aquesta pluja: a vegades són les circumstàncies allò que ens fa canviar i no la voluntat. En s'estiu és idònia per les vacances. Astronauta rimador una anada d'olla quasi orgàsmica. Wa Yeah és una nova versió d'Alegria. Amazones a sa lluna simplement fantàstica. Tots es motors som tu i jo moltes vegades. I així podria continuar una bona estona però seria massa pesat.

En definitivament que Antònia Font us pot canviar la forma d'entendre la vida, que tenia moltes ganes de veure'ls i que és d'agrair la teua companyia a l'espectacle (perquè no ho puc ni vull qualificar simplement de concert).

Les aparences enganyen

2008-09-15T11:46:00.002+01:00

Pocs veuen el que som, però tots veuen el que aparentem.

MAQUIAVEL.

L'amistat

2008-09-11T11:49:00.003+01:00

L'amistat és més difícil i més rara que l'amor. Per això, cal salvar-la com siga.

ALBERTO MORAVIA

Sensacions

2008-09-09T19:16:00.000+01:00

Fa més o menys un any em matriculava al primer curs de Magisteri de Primària a la ciutat on m'esperaven grans dosis d'amor. Empesa per aquella vocació filològica que vaig deixar en un segon pla, per considerar-la més un entretinement o un passatemps que no pas quelcom de què viure, em vaig matricular a més crèdits dels obligatoris.
El balanç és totalment positiu 79 crèdits dels 72 que em corresponien, 4 matrícul·les d'honor i 1 excel·lent. Em sento quasi repel·lent però és que estic de puta mare que dirien Antònia Font.
Em deia certa persona, ben admirable per cert, que el curs acaba a setembre i com diria Xavier Grasset el "curs" s'acaba però s'acaba bé. I ara entre aquest final i l'espera del principi gaudim d' unes mini-vacances ben merescudes.
Bé, comença un curs diferent a causa de certes absències, evidentment algunes més notòries que altres, però no deixen de ser totes absències. Tot i això, vist aquest primer any, passarà el temps volant.

Ser o no ser

2008-09-06T12:27:00.001+01:00

Ser
Tothom s'imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix.

Diccionari per a ociosos, JOAN FUSTER.