A la presó

Quan pensem en el treball dels mestres ens els imaginem davant uns 20 alumnes amb el guix a la mà i el llibre obert damunt la taula. Deixant de banda si aquesta idea dels docents em sembla o no l'adequada, he de dir que és, com a mínim, simplista i que oblida bona part de les possibilitats laborals que podem trobar a la realitat. La formació d'adults és una d'aquestes possibilitats i potser una de les menys habituals és la formació d'adults a la presó.

Aquesta setmana hem visitat la presó. Entrar a la presó és tota una experiència que et canvia la concepció que podies tindre d'aquesta institució. Els nervis abans d'entrar-hi eren lògics i evidents. La presó des de fora intimida, des de dins impacta. A la presó trobem de tot i podríem dir que és tot el que la societat ha rebutjat en algun moment o altre. Hi ha llicenciats, analfabets, drogadictes, lladres, corruptes, mafiosos, gent d'aquí, gent de fora... Gent que en algun moment de la seua vida ha caigut en la temptació d'incomplir la llei. No seré jo qui descriga què o qui podem trobar-hi. La nostra visita no anava per aquí. Vam visitar la presó per veure com és l'escola de la presó que és un dels mòduls que la formen.

En primer lloc cal destacar que tots els que van a l'escola de la presó és perquè tenen interés d'anar-hi. Són homes que assisteixen a les classes totalment motivats i amb ganes d'estar-hi. I això té també un inconvenient: si un dia no els abelleix, no hi van. Això comporta una inestabilitat ben palpable ja que els mestres poden trobar-se l'aula plena o menys de 7 alumnes. Així doncs, l'escola de la presó no té res a veure amb qualsevol altre tipus d'escola i la feina que els mestres hi duen a terme tampoc.

Una de les coses que més em va cridar l'atenció és que els mestres estan tot sols davant els alumnes i no només això sinó que no hi ha cap funcionari de presó en tot el mòdul. Des de fora podem pensar que cada racó de la presó està vigiladíssim i que hi ha cossos de seguretat cada pocs metres. La realitat, però, és molt diferent. Ens explicaven els mestres que el fet de no tindre vigilants de seguretat al mòdul de l'escola no creien que fos un problema per a la seua integritat física ja que els presos els respecten. El problema és que quan surten de les classes es troben presos de mòduls diferents i és possible que hi haja alguna baralla. Evidentment, no és feina dels mestres separar dos presos que estan apallissant-se, però ho han hagut de fer més d'una vegada.

La mancança de recursos no afecta tan sols el tema de la seguretat: a la presó els mestres es veuen privats de moltes coses i s'han de barallar continuament amb l'administració. La feina a la presó és dura, però alhora molt gratificant. I és que, al cap i a la fi a la presó tracten amb persones que tenen drets i han pogut cometre uns errors que estan pagant i que s'hauria d'intentar que no es repetissen. Però una vegada més, és més fàcil trobar professionals molt competents i amb moltes ganes de treballar durament per aportar el seu granet d'arena a la societat que no facilitats a l'hora de dur a terme aquesta tasca.

Ser Joan Fuster

És complicat posar-se a escriure al voltant de la figura de Joan Fuster si ets, mínimament, conscient de la seua intel·lectualitat. El documental Ser Joan Fuster està dividit en etapes (que es presenten mitjançant alguns dels seus famosos aforismes) i segueix un ordre cronològic al voltant dels fets més importants de la vida del suecà.

Hi intervenen més de 30 personalitats com: Lluís Llach (cantautor), Rafael Matoses (exalcalde de Sueca), Josep Lluís Bausset (professor i activista cultural), Antoni Seva (filòleg), Júlia Blasco (professora de Filologia), Lola Badia (filòloga), Adolf Bertran (periodista i escriptor), Vícent Pitarch (filòleg i sociolingüista), Jordi Pujol (president de la Generalitat de Catalunya), Eliseu Climent (editor), Manuel Alcaraz (professor de Dret Constitucional i exdiputat), Eulàlia Duran (historiadora), Raimon (cantautor), Jaume Lloret (metge), Ricard Pérez Casado (exalcalde de València), Manuel Boix (pintor), Antoni Domingo (mestre), Maria Ruiz (empleada domèstica), Enric Sòria (escriptor i periodista) i altres. A més, al documental apareixen dues entrevistes concedides per Joan Fuster que ens permeten conèixer-lo a través de les seues pròpies paraules.

L'extens fons fotogràfic de Joan Fuster ha permés vestir el documental amb les imatges més adequades per a cada moment. I si la tria d'imatges ha il·lustrat magníficament Joan Fuster, la tria de cançons no s'ha quedat curta. Llach, Raimon i La Muixeranga s'encarreguen de posar les notes musicals.

El documental no és només una biografia de Joan Fuster sinó que també és una anàlisi del seu personatge i la importància que va tindre no només al País Valencià sinó als Països Catalans. El petit Joan Fuster, fill d'un carlista i primer alcalde franquista de Sueca i una mestra de dibuix, troba a faltar durant la seua infància llibres a la seua disposició però això no li impedeix començar a escriure des de ben jove. De més gran, estudia Dret a València i exerceix d'advocat per motius econòmics. És lector de clàssics i aviat col·labora amb revistes de l'exili. Els seus llibres impacten els lectors i molesten el sector espanyolista ben arrelat a València. Fuster organitza rutes polítiques per a formar les noves generacions de valencians compromesos amb el seu territori. La transició és una època d'anhels trencada per dos atemptats amb bomba i una sèrie d'amenaces que retiren un Fuster cansat dels escenaris socials i polítics.

Assagista, poeta, advocat, periodista o filòleg, feia bé afirmant que la seua professió era la de ser Joan Fuster: un intel·lectual que pretén analitzar amb una mirada crítica la realitat del seu país i proposar els pilars sobre els quals fonamentar-ne el futur. Joan Fuster és el paradigma d'un polifacètic compromés amb el seu país com ni tan sols la majoria dels polítics ho estan.

La influència de Joan Fuster arriba als nostres dies. Qui no haja llegit Joan Fuster segur que coneix algú que l'ha llegit, o això voldria pensar. El seu paper en la construcció dels Països Catalans és fonamental ja que s'atreveix a defensar que ser valencià és una forma de ser català. Joan Fuster no té problemes per acceptar que els Països Catalans són una nació i que el País Valencià en forma part. Això no agrada no només a la dreta espanyola sinó també a l'esquerra i és que ben mirat a tots els atemoreix una Espanya divisible i no tan unida. Així doncs, no és estrany que el blaverisme influís tan notòriament en la societat valenciana: no són pocs els sectors a qui interessava crear un odi anticatalanista que encara no s'ha eradicat. I Joan Fuster va haver de patir les conseqüències de la violència més rància i feixista, paradoxalment, en temps de transició.

La mort de Joan Fuster no va acabar amb les seues idees, però aquestes tampoc van tindre la influència política que mereixien. Sembla que ser que al nostre país s'escolta abans la veu de la corrupció que no la de la intel·lectualitat.

Desinhibir-se

No m'he sentit mai gaire desinhibida pel que fa al sexe. (...) Però tu em vas remoure alguna cosa a dins meu. Mai no en tenia prou. Devia tenir alguna cosa a veure amb el fet que tu mai no demanes res a canvi.

Els homes que no estimaven les dones, STIEG LARSSON.

Avui fa 100 anys...

que van afusellar el mestre Francesc Ferrer i Guàrdia. Podríem considerar-lo el fundador de l'Escola Moderna, un moviment que es basava en la pedagogia llibertària i que volia trencar amb unes tradicions pedagògiques més que qüestionades.
En una època en què la majoria de la població era analfabeta i que el monopoli de l'educació estava en mans de l'església, el moviment de l'Escola Moderna es plantejava grans canvis educatius. Volia allunyar l'educació de la religió i basar l'aprenentatge en la ciència i no en la fe. Creia en el ple desenvolupament de les capacitats individuals de cada alumne com a objectiu de la seua instrucció. Defensava que l'ensenyament s'havia d'adaptar a les capacitats psicològiques de l'aprenent. En definitiva, pretenia educar la classe obrera de manera racionalista, secular i no coercitiva. Proposava un ensenyament laic, científic i mixt. Tota una série de canvis substancials: practicava la coeducació, utilitzava l'experimentació com a metologia pedagògica i tenia uns ideals polítics que tot i apostar per un món més just no beneficiaven aquells que tenien i tenen la paella pel mànec.
Francesc Ferrer i Guàrdia va ser assassinat pels feixistes perquè creia que un altre món era possible i que una de les claus per canviar-lo era l'escola, una escola que no s'assentava en l'opressió, la por, les creences i la repressió sinó que pretenia desenvolupar la solidaritat, la fraternitat i la justícia social així com crear individus lliures i utilitzar la racionalitat adquirint un esperit crític.
Però, evidentment, el poder no podia permetre que els diumenges enlloc d'anar a missa a l'escola de Ferrer i Guàrdia s'organitzessen xerrades obertes per a pares i alumnes, una clara alternativa al punt de trobada tradicional sota la el crucifix.
Malauradament moltes de les idees que defensava Ferrer i Guàrdia no van anar més enllà i és que sembla ser que al país de los toros, la sangria i les sevillanes poc els interessen les innovacions pedagògiques i els néts d'aquells assassins segueixen tan impunes com els avis celebrant assassinats o genocidis i trauen l'exèrcit al carrer en un acte repugnant típic d'un país de pandereta. Ja se sap, de tots els que desfilaven, la cabra és qui té més coneixement.

Spotify

Fa un temps em van enviar una invitació per utilitzar l'Spotify, ara ja es pot descarregar gratuïtament i sense invitació. L'Spotify és una aplicació o un programa que s'utilitza per escoltar música a través d'streaming o flux de dades. És a dir, que gràcies a l'Spotify pots escoltar música sense necessitat de tindre-la a l'ordinador, això sí, cal estar connectat a internet.
A l'Spotify podem trobar una mica de tot i el millor és anar provant, buscar i tornar a escoltar cançons que fa mil anys que no escoltàvem. És fàcil d'instal·lar i d'utilitzar i només té un petit inconvenient i és que cada cert temps s'atura la reproducció de cançons i posen un anunci o dos.
I ara estem d'enhorabona ja que han afegit més grups en català com Manel, Els Pets i, com no podia ser d'una altra manera, Antònia Font.

La vida i la mort

La vida no és l'estat natural de les persones, que som uns morts aficionats que hem vengut a la vida de vacances però que fins que no tornem a ser morts no tornarem a tenir res solucionat, som guiris al país de la vida, som uns domingueros.

El misteri de l'amor. JOAN MIQUEL OLIVER.

Lo Sénia no és frontera II

M'agradava escoltar ma uela quan me contava que pujava a vore els bous a Alcanar i deia en veu baixeta que els bous tan li fotien que anava perquè hi tenia amigues i així berenaven totes juntes i feien la festa que es feia llavors. M'agrada escoltar ma iaia quan conta que baixaven a peu a comprar-se les sabates a Vinaròs. M'agrada escoltar mon pare quan conta que feia autostop per baixar a la discoteca a Vinaròs els diumenges a la tarde o quan conta que el seu entrenador de handbol era vinarossenc. M'agrada escoltar ma mare que conta que pujaven a les festes d'Alcanar i n'anaven més del compte en un sol cotxe o quan m'explica que a la botiga baixaven canareves a comprar. M'agradava pujar a Alcanar tots els caps de setmana quan era menuda. Amb raons, ma uelos devien dir que parlava canareu. I és evident que no em sentia estranya al poble de mon pare, ni sentia que atravessava una frontera que em duia a un altre país. Perquè el meu país no acabava quan entrava a Alcanar.
No entenc de fronteres. No entenc que una nació acabe al poble de mon pare i l'altra comence al poble de ma mare. I no ho entenc quan són dos pobles que han estat sempre ben units. Hi ha qui vol minoritzar la situació dient que això és normal i que passa en tots els pobles fronterers i posen exemples de pobles fronterers de nacions diferents. Però no, no és el cas, perquè la nostra nació comença a Salses i acaba a Guardarmar. Perquè el centre dels Països Catalans és un lloc on compartim i no dividim i la demagògia barata dels nord o els del sud ens la passem per on volem quan ens ajuntem i cantem allò de Lo Sénia no és frontera...

Chulo madrileño

O com fer mal als ulls amb dues paraules...

Per desgràcia he hagut de patir més d'una vegada la xuleria que gasten els (vull pensar que només són alguns) madrilenys. Odio l'arrogància amb què tracten la resta, la supèrbia que desprenen i els aires de superioritat que es creuen posseir.
Avui he entrat innocentment a la web del Marca, ho confesso, perquè volia veure com anava el Barça-Sporting. I quina ha sigut la meua sorpresa que m'ha tapat el web un banner publicitari que s'anava fent més i més gran. M'ha sorprés perquè deia: 2-6 "La afición cree que es la derrota más dolorosa de la historia". I segons el mateix anunci pots seleccionar el text i escriure-hi el que vulgues. Òstia, penso, estos del Marca s'han tornat bojos. Jo tota graciosa selecciono el text i em disposo a escriure Madrid=Merda. I quina és la meua doble sorpresa quan veig que a cada lletra que teclejo em va apareixent la cara del nou chulo madrileño: el senyoret Cristiano Ronaldo amb el seu posat prepotent. Indignant la publicitat enganyosa que gasten estos del Madrid. Indignant la cara del cregut de Cristiano Ronaldo. Indignant la chulería madrileña.